tag:blogger.com,1999:blog-305819042024-02-08T13:31:10.763+01:00CarpetaTeresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comBlogger12125tag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-63104996356510492722008-01-02T08:54:00.000+01:002008-01-02T09:04:31.683+01:00Carta al mag Baltasar<span style="font-family:verdana;font-size:85%;">(Carta publicada a <em>La Vanguardia</em> el 10 de desembre de 2007)</span><br /><span style="font-family:verdana;"><br />Benvolgut Baltasar: </span><br /><span style="font-family:verdana;"></span><br /><span style="font-family:verdana;">Sempre he estat molt bona minyona a l’hora d’obeir preceptes i obligacions, i com que ara, a un mes vista de la vostra benaurada actuació efectiva, se m’ha plantejat un dubte crec que força raonable, no em puc estar de plantejar-vos-el.<br /><br />El cas és que el passat dilluns dia 3 al matí, després de recórrer uns vint quilòmetres per l’A2 i la Ronda Litoral, des de Martorell fins gairebé a la Zona Franca, a una velocitat mitjana de 30 km/hora, de sobte, i només durant uns dos quilòmetres, em vaig poder permetre pitjar l’accelerador, amb tant de desfici —mea culpa— per l’alegria sobtada que en pocs moments vaig arribar als 90 km/hora, fins que ja quasi al peu de Montjuïc em vaig veure obligada altre cop a afluixar fins als 10-20 km/hora.<br /><br />Fets els càlculs grosso modo, entenc que com que la velocitat mitjana del meu recorregut des de l’A2 sota el pont de Molins de Rei (porta d’entrada a la primera corona del màgic reialme de Barcelàndia, que amb tan bon seny voleu preservar impol·lut) fins a la sortida 21 de la Ronda Litoral va ser també d’uns 25-30 km/hora, el meu presumpte delicte de lesa insostenibilitat i contaminació no seria tal, ans al contrari: tot plegat quedaria en un saldo final a favor meu de 35 km/hora (no sé reconvertir-ho en índexs d’elements contaminants, ja em perdonareu). Voldria saber, doncs, si aquesta diferència és susceptible d’acumulació per fer-la servir (és un mer suposar) per si un cas algun dia estrany i a una hora no menys estranya pogués i gosés cometre la petita entremaliadura de sobrepassar els 80 km/hora, aquest número màgic que us heu tret de la màniga sense que els conductors, incauts a més de pecadors de mena que som —i que la mare Gaia ens pugui arribar a perdonar— sapiguem veure de cap manera on hi ha el truc. </span><br /><span style="font-family:verdana;">Ben cordialment.</span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-39832971731794790992007-12-06T18:03:00.000+01:002007-12-06T18:49:18.872+01:00Ars brevis vita longa<span style="font-family:verdana;font-size:85%;color:#333333;">(Publicat a <em><a href="http://www.paperdevidre.net/">Paper de Vidre</a> </em>núm. 45, novembre del 2007)</span><br /><span style="font-family:verdana;color:#333333;"></span><br /><span style="font-family:verdana;color:#333333;">Jo era jove i una mica més ingènua que ara. Treballava en una botiga de material artístic que també era taller de marcs. Vaig passar moltes hores provant motllures i paspartús a les cantoneres d’olis de pintors de diumenge i de concurs de pintura ràpida, d’aquarel·les de senyores amb més o menys talent, de teles o cartrons experimentals de joves promeses... i sobretot de moltes reproduccions (làmines, en dèiem) d’obres d’artistes famosos de bona part de la història de l’art pictòric, des d’alguns europeus primitius fins a l’abstracte més decoratiu o al més pur estil Tàpies. Un dia, mentre prenia les mides a un Monet per fer-ne la fitxa de l’emmarcat, el propietari de la botiga em va advertir que hi anotés que el manetes de la plantilla “tapés” la figura del centre del quadro, un homenet de fosc (i la seva ombra lleu projectada per la llum solar quasi zenital) que baixava pel chemin abrité que monsieur Monet havia plasmat a la tela. Un passejant solitari, arrepenjat en un bastó intuït per la flexió del colze, emmig dels ocres, els verds i els malves del camí, dels arbres i dels matolls; el blau de Prússia de la vegetació en el punt de fuga, i el blau daurat del cel, el perfecte toc final: aquells cels quasi sedants de Monet. «Als clients els ha agradat la làmina, però troben que aquest home hi sobra. Els he dit que els l’esborraríem i que no es notaria gens, que amb els impressionistes rai». Jo era jove i ingènua i per tant m’escandalitzava fàcilment; més que ara o per altres motius que ara. Per tant, allò em va semblar una profanació de la memòria de Claude Monet i un insult a l’art en general. I no és que ara ho consideri “més lícit”; només que mig somric quan hi penso.<br /><br />També vaig treballar en una impremta, on m’encarregava de dissenys menors, maquetacions (en èpoques predigitals de letrasets i ròtrings) i algunes feines administratives. Un dia tenia entre mans el catàleg de l’exposició d’un pintor notable, que exposava en una de les galeries de l’aleshores artístic tram de Consell de Cent entre Rambla Catalunya i Balmes. Hi anava un text de l’artista, em sembla recordar que prou correcte per als estàndards habituals —els actuals inclosos, o sobretot. Però m’hi vaig trobar un lapsus gens menor. L’autor hi esmentava alguns dels seus referents, cosa sempre important de fer, i entre altres parlava d’un tal Artó. Vaig dir al meu cap que havia de ser Artaud. «¿N’estàs segura?». «Del tot.» Però era evident que l’home no se n’acabava de refiar, i l’endemà em vaig presentar a la feina amb l’edició de Carta a la vidente, una selecció i traducció de textos d’Artaud feta pel mexicà Héctor Manjarréz per als Cuadernos Ínfimos de Tusquets, del 1971, i que entre altres conté el cèlebre i a trossos lúcid “À la grande Nuit ou le bluff surréaliste”. El pintor va ser avisat de l’esmena, i va tenir l’elegant detall, molt poc usual i que el va honorar, de venir-m’ho a agrair al cap d’uns dies.<br /><br />No sé què vull dir relatant ara aquestes anècdotes, us responc a l’avançada —bé, potser una mica sí—, quan de fet només volia dir que de tant en tant rumio sobre el sentit de l’art plàstic avui en dia i que cada cop que hi penso arribo més a la conclusió, crec que raonable tot i el meu amateurisme reflexiu, que la ciència és ara el millor art. Incloent-hi potser totes les formes de l’art, gairebé estic temptada de dir; però em continc perquè tot això és un mer apunt i perquè crec que la literatura, per exemple, continua estant més a prop del sentit clàssic d’art, que precisament era ciència, saber, coneixement... Els descobriments científics i els avenços tecnològics són per mi, en aquests moments, la veritable meravella, l’art que de debò, en contra de molts prejudicis, ens humanitza. Tot i que em continua captivant un Rembrandt, un Vermeer, un Monet, un Cézanne, un Klee, un Hopper, un Rothko..., m’interessa més un llibre o un documental o un reportatge seriós de divulgació científica que no pas els resultats de les investigacions dels actuals genis artístics (tots hem après que els artistes “investiguen” i, per investigació, em quedo amb la que té importància). Fa molts anys que l’art va un pas enrere. Pura reacció —en el sentit de contrària a l’acció— (les escorrialles avantguardistes ja van ser, en bona part, una paradoxa). L’estupor com a motiu; la impostura i l’onanisme estèril com a resultat lògic. L’art és breu, ara; la ciència en té per estona. Em sembla a mi, ja dic. </span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1160939731773440212006-10-15T20:54:00.000+02:002006-10-15T21:15:31.796+02:00Assaig de crònica al meublé<span style="font-family:verdana;font-size:85%;">(Article escrit a quatre mans amb <a href="http://jesuscardona.blogspot.com">Jesús Cardona</a>, aparegut a <a href="http://www.paperdevidre.net"><em>Paper de Vidre</em></a> núm. 39)</span><br /><span style="font-family:verdana;"></span><br /><span style="font-family:verdana;">Aquest article amb pretensions de minireportatge requereix una prèvia aclaratòria sobre la seva gènesi. Un dia —que no era de nit— de fa molts mesos, xerrant de coses diverses els dos firmants servidors de vostès, de sobte, per allò que passa d’una al·lusió o un comentari que després ni recordes exactament com va sorgir ni qui va fer, vam descobrir que tots dos havíem visitat (deixem-ho que en alguna ocasió) un meublé barceloní diferent (bé, un havia estat en dos d’aquests establiments, com ja veureu), amb la companyia deguda —o no deguda— cadascú. Ens vam fer un fart de riure, ja que cap dels dos havia sospitat allò de l’altre (és una cosa que no sospites mai de qui tens al davant, beneits que som, com si no sabéssim que la carn de tots/totes és feble i com si fos el mateix que sospitar que el teu amic o conegut és un assassí en sèrie). Bé, la conversa es va estendre a detalls dels establiments, localitzacions, etc., i entre altres comentaris enriolats, va sorgir la idea que en podríem fer un article a quatre mans com a pur divertiment. La cosa va quedar aquí i ja no en vam parlar més. Però aquest estiu, al rebre la proposta prou enigmàtica o suggerent dels editors de <em>PdV</em>: La ciutat en trànsit, vam pensar que era l’oportunitat de posar les quatre mans al teclat. Quin millor trànsit ciutadà que aquest trànsit deliciós, discret i permanent que es dóna en el món dels meublés<span style="font-size:78%;"><strong>(1)</strong></span></span><span style="font-family:verdana;">. O sigui que aquí teniu el resultat de dues mans escrivint a Exeter i dues aquí (amb els socors sincronitzadors d’emails i messenger, benaurats siguin els déus informàtics i internàutics) sobre un trànsit constant de la ciutat, molt més silenciós que el seu trànsit rodat o d’altres trànsits, i que alhora ens permet una referència prou eloqüent a un altre dels sentits del polisèmic “trànsit”.<br /><br />Abans de passar a relatar per separat un trosset de la cosa vista-viscuda en directe (no us engresqueu, que Paper de Vidre encara no es passa al porno: cosa vista-viscuda en sentit purament de descriure l’ambient, el decorat, el servei i poca cosa més), us introduïm uns preliminars quasi preceptius si volem fem honor al tema. Sobre el terme cal apuntar que, en l’original francès, <em>meublé</em> (aquí sí que hi toca cursiva) s’usa exclusivament com a adjectiu: <em>aparttement o chambre meublé(e)</em>, per exemple, sense cap connotació de cambra llogada a hores per a desfogaments sexuals. Va ser a Barcelona on sembla que es va usar per primer cop el mot, substantivat, per a aquest ús. Joaquim Roglan, a <em>La Barcelona eròtica</em><span style="font-size:78%;"><strong>(</strong></span><span style="font-size:78%;"><strong>2)</strong></span></span><span style="font-family:verdana;">, ens en dóna una informació interessant i detallada.<br /><br />El primer meublé va ser La Casita Blanca (anomenada així pels veïns al principi per la quantitat de llençols que sempre hi havia estesos al terrat), obert a principis del segle XX. Roglan diu que a més d’amants clandestins també era refugi de parelles sense lloc per trobar-se i fins i tot de matrimonis que fugien unes hores de cases plenes de fills i sogres. No sabem quants n’hi ha actualment a Barcelona (per limitar-nos només a la capital); en tot cas, els declarats com a tals (d’una certa entitat hotelera, no simples pensions o tuguris del ram de la prostitució, i amb els quals no s’han de confondre de cap manera, com bé diu Roglan) deuen ser bastants menys que el centenar llarg que diuen que hi havia a la postguerra (si hem de creure la historiomitografia que ens ha arribat, sobretot revifada o augmentada a partir del documental de Balaguer <em>La Casita Blanca</em>), però si ens atenim a l’acurada informació i definició de Roglan, segur que en realitat eren molts menys, ja que la majoria dels comptabilitzats com a tals devien ser simples cases de barrets. Si consulteu la <em>Guia del Ocio</em>, les pàgines d’anuncis per paraules dels diaris o googlejant en podreu trobar uns quants. Com a curiositat, direm que fa uns dos anys apareixia una llista ben explícita de meublés al web de l’Ajuntament de Barcelona, a l’apartat d’oci, que ara ha desaparegut del mapa juntament amb les referències a locals d’ambient gai i a alguna de contactes, cosa que ens sembla del tot deplorable.<br /><br />I ja per tancar els preliminars us remetem a un referent literari (que sempre queda bé) reconegut per tothom: Vida privada de Sagarra, que a part de l’interès de la novel·la en si, resulta que amaga una curiositat<span style="font-size:78%;"><strong>(3)</strong></span></span><span style="font-family:verdana;"> que segur que llegint-la ens ha d’haver passat per alt.<br /><br />Crònica jesuïta:<br /><br />Baixant de la plaça de Sepúlveda s'arriba a l'Hotel La Paloma, pel carreró que porta el mateix nom de l'establiment, de sentit únic i gens transitat a quarts d'onze del matí. Quan encares el cotxe al garatge, la porta s'obre de foma automàtica. Un cop dins, si no hi ha ningú més que acabi d'entrar o estigui a punt de sortir, un cambrer per cada banda obre la porta del cotxe als clients, en aquest cas dos. Per evitar les coincidències, hi ha preparada una cortina que separaria el teu cotxe de l'altre. </span><br /><span style="font-family:verdana;"><br />Et saluden amb un "Buenos días, caballero" i et demanen les claus del vehicle per aparcar-lo convenientment. L'aparcament no és gaire gran,potser sis o vuit places, separades per envans. Més tard, cada plaça és tapada per una cortina. Aquí hi ha diferències segons l'establiment. Al Regàs, l'altre on he estat, l'aparcament és més gran, amb rampa, i fins i tot diria qué té dues plantes. Les places, però, no estan tapiades. Els custodiadors tan sols cobreixen les matrícules amb un drap negre que amb prou feines amaga els números. Per exemple, ¿quants Ford Focus de color blau marí la matrícula dels quals comenci amb 8 coneixeu? Fa el mateix efecte que aquells lavabos públics on la porta no arriba a terra i les sabates i els pantalons abaixats et delaten. A La Paloma, en canvi, la intimitat és total.<br /><br />La discreció continua pel fet que no et cal identificar-te en cap moment (pots donar qualsevol nom i/o cogom si truques per telèfon per fer una reserva), no et demanen ni DNI ni targeta de crèdit a l’entrada (això sí, es paga per endavant). Tot seguit, un cambrer us acompanya fns a l'ascensor i d'allà a la cambra. Són tan curosos perquè ningú et vegi que a vegades, abans de pujar-hi, et porten a un petit rebedor. Un cop a l'ascensor, sembla que tothom aguanta la respiració i no hi ha cap conversa possible. El servei no és cordial, però es nota que aquesta gent és de la feina: cap miradaamb malícia ni somriures mal amagats. El cambrer obre l'habitació, pregunta què volem prendre (la beguda també es paga sempre abans de consumir, com als pubs anglesos) i afegeix "qualsevol cosa que necessitin,marquin el número 9. Gràcies, senyor". I res més. Encara no sé com hihem arribat, Déu-nos-en-guard de perdre un mitjó pel camí. Aquestescases tenen una arquitectura laberíntica amb passadissos complicats. Iamb miralls pertot arreu.<br /><br />Un cop passat el temps, el servei ve a buscar els hostes. El cotxe està encarat a la sortida. Et donen les claus, tanquen les portes del vehicle i obren la de l'aparcament. A fora hi fa un bon sol, almenys aquesta és la impressió després d'estar a una habitació sense llum natural ni vistes a l'exterior: llàstima, sóc dels que els agrada fumar al balcó mirant el carrer. Tot just arrencar el cotxe cap a la ronda de Sant Antoni, trobem un grupet de veïns que fan petar la xerrada: en passar pel seu costat ens miren divertits i ens regalen uns aplaudiments i unes rialles franques. La noia envermelleix, es maltapa la cara, i jo els saludo enriolat amb la mà esquerra.<br /><br />Crònica teresiana:<br /><br />El meublé que conec és al carrer Torns del barri de Sants. I no em direu que no té gràcia que al carrer Torns es lloguin habitacions per torns i per... (apunta-la si no la sabies, Serra). Hi truques per telèfon i hi reserves una habitació a una hora concreta (amb nom inventat, més per una certa pudícia personal que per cap altra raó, donada la sobreentesa discreció professional). Quan hi arribes, el primer que et sobta, tot i que hi vas sabent on vas i et pots imaginar que la cosa no anirà com en un hotel qualsevol, és l’entrada. En aquest cas, des de fora veus una façana nova d’un edifici bastant ample, de tres plantes i amb força finestres, en un carrer no gaire llarg i de l’amplada habitual al barri. L’única entrada que hi ha és un portal que només sembla un accés a un pàrquing (fàcil accés, ja que és la primera entrada d’un xamfrà arrodonit i hi véns ja quasi encarat pel sentit obligatori de circulació), però un cop dins del portal, veus que hi ha una rampa lateral no gaire pronunciada (el pàrquing és a peu pla i la planta només s’eleva una mica), amb una porta envidriada transparent al fons per on s’accedeix a peu a la recepció, que es veu fàcilment des de fora. Encares el cotxe a l’entrada, un dels dos en baixa i entra a recepció, diu el nom de la reserva (si n’has fet), et diuen quant és, pagues, et donen una clau (ara em sembla que una targeta magnètica) i... un comandament a distància! I et diuen que deixis la clau al contacte del cotxe i que abans de baixar de l’habitació marquis el número 9 (¿a tot arreu deu ser el 9?) per avisar que surts. T’obren la porta del pàrquing i aparques on millor pots (tampoc és gaire gran). Després et trobaràs el cotxe al mateix lloc o bé en un altre. Aquí no tapen matrícules ni hi ha envans: tot el parc “automeubleístic” en una franca, alegre i còmplice promiscuïtat.<br /><br />La segona sorpresa són uns grans cortinatges força divertits —tot i que són d’un beix-ocre ben sobri— que tenen la funció de separar l’accés del pàrquing a recepció i de recepció a l’ascensor, tot un espai reduït pero perfectament delimitat per les cortines. Un cop als passadissos de la planta i també dins de l’habitació, hi ha un silenci que s’agraeix. No se sent res, ni tan sols un trist o alegre gemec o esbufec, o sigui que la insonorització és perfecta.<br /><br />Les habitacions són prou àmplies i còmodes, amb mobiliari funcional. Llit generós amb allò que en diuen capçal niu: prestatge i tauletes incorporades, bona i manejable il·luminació, una taula i dues cadires, un taulell on hi ha el televisor i que també permet deixar-hi coses, un armari per a la roba i un altre gran armari empotrat que conté una nevereta amb aigua i refrescos (les begudes alcohòliques, si en vols, van a part), una minicuina (una petita placa elèctrica) i armaris amb gots i copes i per desar-hi algun material d’intendència que et puguis dur, se suposa que per a qui lloga l’habitació per una nit sencera (o dia sencer). Les finestres, que donen al carrer o potser a patis interiors, són prou altes com per no permetre treure-hi el cap per prendre-hi la fresca, i estan protegides amb doble cortinatge i vidres glaçats, però es poden obrir per ventilar i permeten, si vols, veure la claror natural. El bany està també ben equipat: algunes habitacions tenen banyeres senzilles i d’altres dobles (et demanen com les vols), tot i que aquí no tenen jacuzzi com sembla que tenen d’altres establiments. I una peculiaritat que es veu que és norma comuna d’aquest seriós gremi: tant el gel de bany com el xampú (en sobrets individuals) com el sabonet de mans són completament inodors, una cosa que un membre de la parella sol trobar d’una precaució exquisita i l’altre (normalment amb menys motiu de preocupació), deplora bastant si li agrada sentir una mica de perfum delicat en aquesta mena de productes.<br /><br />També hi ha fil musical a discreció (el pots fer emmudir) i la televisió esmentada, amb canals eròtics o porno (¡ahà, vet aquí el perquè del comandament!), cosa que d’entrada potser sorprèn, perquè se suposa que qui hi va no hauria de necessitar cap estímul extra, però com que hi ha de tot, molts hi van per bastants hores i sempre va bé una distracció de més, i tenint en compte que en matèria eròtica els animals humans som força complicats, de seguida entens perfectament que ho incloguin en el lot.<br /><br />Tot i les precaucions extremes perquè no et topis amb altres clients, és natural que puguis veure algú de trascantó. Per això captes algun detall (entre això i els tipus de cotxes: de totes les categories, amb predomini de la gamma mitjana-alta) que et permet especular sobre el tot variat de la clientela. Com a detall que no em puc estar d’esmentar, va ser entendridor veure, a través del retrovisor mentre ens obrien la porta del pàrquing, entrar a peu i agafada de la mà una parella de 70 anys repicats (i no pas entre tots dos).<br /><br />Per acabar, us donem algunes dades útils. El millor que ofereixen es pot resumir així: discreció i bon servei a preus raonables en habitacions ben equipades i polides, equivalents en general a les d’hotels de 4 estrelles. A part dels citats cal suposar que la majoria dels que s’anuncien són prou recomanables si ens guiem per preus i serveis que ofereixen, molt similars en tots. Actualment oscil·len entre els 40-50 euros per 4 hores, més o menys, i en alguns es paga el temps excedent i en d’altres no. També hi ha preus per nit completa. I també n’hi ha que tenen habitacions equipades per a grups, com un dia vam poder veure en un d’aquells reportatges de tema eròtic del programa Entre línies a què és tan aficionat el Pellicer. La solera és representada per La Casita Blanca —la mitografia també hi ha ajudat molt— però també tenim el Regàs, La França i La Paloma com a força tradicionals. Després hi ha els més moderns, alguns dels quals són apartaments. Com que els podeu trobar fàcilment, només us posem aquí algunes adreces web, més que res per si voleu voyeurejar una mica. La Casita Blanca: </span><span style="font-family:verdana;"><a href="http://personal.telefonica.terra.es/web/casitabl/homecat.htm">http://personal.telefonica.terra.es/web/casitabl/homecat.htm</a></span><span style="font-family:verdana;">, l’Hotel Regàs: </span><span style="font-family:verdana;"><a href="http://www.hregas.com/index_cat.html">http://www.hregas.com/index_cat.html</a></span><span style="font-family:verdana;"> i l’Hotel La Paloma: </span><span style="font-family:verdana;"><a href="http://www.hlapaloma.com">http://www.hlapaloma.com</a></span><span style="font-family:verdana;">.<br /><br />O sigui que ja ho sabeu: en cas de necessitat, millor un meublé que un hotel. Preu per preu sempre val més triar el professional especialitzat. (Ah, i fem constar que a canvi de la publicitat no ens han regalat cap estada gratuïta. Tot i que ben pensat, si algú els fa arribar l’article...).<br /><br /> <br /></span><span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;"><strong>1</strong></span> Si féssim cas del DIEC, el DGLC, el GDLC d’Ed. 62 i la GEC ho hauríem d’escriure en cursiva, ja que no inclouen el terme. Fins i tot el DRAE i el Maria Moliner ens hi obligarien si escrivíssim en castellà. Però posats a pecar, ja no ens ve d’aquí i ens hi resistim (amb la butlla oficiosa del Termcat, que tot i que no recull el terme ni a la Neoloteca i al Cercaterm, ha evolucionat cap al bon criteri de no abusar de les cursives a l’hora de fer servir manlleus no adaptats).<br /></span><a title="" style="mso-footnote-id: ftn2" href="http://www.blogger.com/post-create.g?blogID=30581904#_ftnref2" name="_ftn2"></a><span style="font-family:verdana;"><br /><span style="font-size:85%;"><strong>2</strong></span> Joaquim Roglan. La Barcelona eròtica. Angle Editorial. Barcelona, 2004.<br /><br /></span><span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;"><strong>3</strong></span> Segons aquest estudi: http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/Sagarra_1998.pdf, a Vida privada de Sagarra hi surt 115 vegades el terme meublé —naturalment en cursiva—, un bon motiu perquè algú es replantegés el rebuig d’incloure’l als diccionaris.</span><br /></span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1154795424242511242006-08-05T18:15:00.000+02:002006-08-05T18:30:24.276+02:00Eixos turons... altius damunt del Pla<span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;">Versió abreujada publicada al "Quadern" d'<em>El País</em> el 27 d'abril del 2006. La versió completa la podeu llegir <a href="http://full.cat/pla/teresamat270406.html">aquí</a>.</span></span><br /><span style="font-family:verdana;"></span><br /><span style="font-family:verdana;">Hi ha encara un munt de comptes pendents amb Pla, en aquest país. A favor seu, s’entén. Sembla que alguns es vulguin començar a cancel·lar, i ja seria hora. El primer exemple ens el va donar Òmnium Cultural entre el setembre i l’octubre de l’any passat, que es va avançar al vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’escriptor assajant un correcte acte de contrició en forma del cicle de conferències “Josep Pla i la reivindicació de la llengua catalana” (títol calibradíssim), cosa força significativa venint de la institució que no va voler atorgar-li mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.<br /><br />Per això potser caldria que sorgissin d’altres iniciatives així en àmbits semblants. Per exemple, a la revista <em>Serra d’Or</em> (Josep Pla bé que val un rèquiem —amb Salve i Virolai i tot— ni que sigui a misses dites). Fa anys vaig fer una petita investigació de com la revista havia tractat l’obra i la figura de Josep Pla, des del primer número de l’any 1959, quan <em>Serra d’Or</em> va aparèixer com a continuació de <em>Germinabit</em>, fins a la mort de l’escriptor, el 23 d’abril de 1981, i vaig poder constatar que en vint-i-dos anys es va dedicar ben poca atenció a l’obra d’un home de la seva talla, i en alguns casos —no tots, val a dir— encara es va fer per intentar qüestionar l’inqüestionable.<br /><br />Llavors vaig fer una primera classificació sumària entre “crítics rigorosos” i “detractors <em>tout court</em>” (els amics a l’inrevés, que en deia Joan Fuster), i a partir d’aquí ja em va caldre matisar a ambdues bandes, ja que en totes dues es podien detectar símptomes patològics que permetien avaluar la més o menys gravetat del quadre clínic d’adversativitis de què estaven afectats molts dels autors; aquella afecció —¡i afició i tot!— tan empipadora del “sí, però...”. Com a il·lustració de tot plegat, i per limitació d’espai, aquí només esmentaré dos exemples de cada banda i un resum de l’actualització que n’he fet després de treure els vells papers del calaix.<br /><br />Els més o menys rigorosos, els que intentaven defugir apriorismes ideològics i extraliteraris, van ser gent com Joaquim Molas, Albert Manent, Maurici Serrahima, Antoni Vilanova, Joan Fuster o Josep M. Castellet (també s’hi podria incloure Baltasar Porcel per la seva entrevista a Pla el 1965). Suposo que es deu a gent com la d’aquest grup que es concedís a Pla algun Premi de la Crítica Serra d’Or.<br /><br />Albert Manent, al maig de 1960 inaugura els articles sobre Pla a <em>Serra d’Or</em> amb “Carles Riba i Josep Pla”, on contraposa el que l’un pensava de l’altre. Comença citant l’article que Riba va dedicar a Pla a <em>Els Marges</em> el 1926, i en remarca que Riba hi abordés «un dels perills de l’humorista de Palafrugell [la cursiva és meva]: el mot pel mot.» (Riba hi va escriure la cèlebre frase: «Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable»). Sobre el que Pla pensava de Riba, Manent diu que n’admirava l’obra ben feta i que la titllava d’orsiana, i retreu a Pla una certa imprecisió fruit de la seva “impermeabilitat” a la poesia: «Pla no ha aprofundit prou en la densa, apassionada i una mica laberíntica poesia ribiana» (cosa ben probable, altrament). Al final, en destaca les coincidències: «[...] tenien una indeclinable passió pel país, al servei del qual [...] esmerçaren —esmerça Pla— llur existència.» I conclou reivindicant Pla, el qual «encara vivent i delerós d’un futur sense flagells quotidians, s’afanya en aquesta gran tasca de salvació que ens hem proposat [...] pretén ésser el memorialista de tota una comunitat, de tot un poble» i en remarca la «irreductible catalanitat.» Recordem que érem al 1960 i que calia ressaltar això com a mesura profilàctica. Però així i tot cal reconèixer a Manent el valor de reivindicar-lo, ni que fos havent de fer-lo passar per l’immaculat i fi sedàs ribià i fins i tot reduint-lo una mica a “humorista local”.<br /><br />Josep M.Castellet hi publica “Josep Pla i l’humor” al desembre del 1977, que no és res més que un dels apèndixs del que serà el seu estudi sobre l’escriptor (<em>Josep Pla o la raó narrativa</em>, Destino 1978). ¿Per què aquest apèndix i no cap altra part de l’interessant estudi, quan el llibre ja estava enllestit, premiat i a punt de ser editat? Potser interessava mostrar (més la revista que Castellet, suposo) “el foteta de Palafrugell”. Aquest apèndix només té sentit dins del context de l’obra de què forma part. L’humor, tal com hi diu el mateix Castellet, «és un aspecte marginal en l’obra de Pla», i també diu que comparteix l’opinió de Joan Fuster, segons la qual no és partidari de veure en Pla un humorista.<br /><br />De la banda dels detractors de Pla, una espècie que encara no està en perill d’extinció total però que llavors estava en la flor (més o menys fresca) de la vida, hi trobem noms com Francesc Vallverdú, Josep M. Cadena, Joan Triadú o Maria Aurèlia Capmany (feliçment, una dona). Capmany hi va ser l’antiplaniana més guerrera, ja que amb motiu dels <em>A fondo</em> que Soler Serrano va dedicar a Espriu i a Pla a TVE Catalunya, va escriure una columna (1977) on es dedicava a confrontar-los. En reprodueixo alguns paràgrafs sucosos:<br /><br />«Si hem de seguir la proposta de Soler Serrano —suposar que Pla i Espriu poden ser col·locats en un pla d’igualtat—, tanmateix en podem treure una lliçó profitosa, car és tan evident, a través de la presència d’aquests dos homes, la confrontació de dues Catalunyes irreconciliables, que només els sords i els cecs deliberats la poden evitar. [...] Salvador Espriu representava, amb el gest, amb les paraules, amb la severitat de l’expressió, amb el rigor del discurs, la Catalunya que no cedeix, la Catalunya que es va negar a admetre que havia estat condemnada a mort. [...] Orgullós, distant, amb la suprema categoria humana de la fidelitat i el rigor, Espriu convertia un vulgar interviu en un acte d’afirmació d’una ideologia clara i nítida. [...] Al cap de pocs dies, Pla ens donava l’altra cara de la medalla, la de la Catalunya “molt espanyola”, com ell mateix va dir [no ho va dir]. Amb burles, exabruptes, gesticulació d’atrevit trapella, Josep Pla ens va donar la imatge de la seva Catalunya, d’una Catalunya mesella, del “menjar poc i pair bé”. [...] Poques persones s’alliberaven del modest menyspreu de Josep Pla, potser Adolf Hitler. [...] la profunda lliçó política que ens en cal treure és haver de triar: o bé el mesellisme, panxacontent, burlesc i paròdic, o bé l’opció per un futur lliure i noble, amb plenitud de drets i de responsabilitats.»<br /><br />Com qualsevol pot comprovar mirant el vídeo de l’A fondo a Josep Pla, Capmany va deixar anar la referència de Pla a Hitler amb tota la mala fe de què era capaç, ja que va amagar —i per tant, falsejar— el que Pla hi deia: després que l’entrevistador li preguntés pel temps que Pla va ser a Berlín de corresponsal de <em>La Publicitat</em> (1923) i ell parlés de la insostenible inflació a què va arribar Alemanya en aquells anys, va dir que amb l’arribada de Hitler de moment això es va arreglar, però que «llavors va venir una bogeria molt pitjor». I si Capmany s’hagués pres mai la molèstia de llegir Pla, hauria sabut què en pensava, de Hitler. O potser ho sabia perfectament...<br /><br />Joan Triadú és l’autor que va parlar més cops de Pla a <em>Serra d’Or</em>. I reca una mica adscriure’l al grup dels detractors perquè Triadú és un home de més que provada competència intel·lectual, com sortosament encara ens està demostrant. Han passat molts anys, i no sé si Triadú matisaria ara alguna de les seves opinions, però així és com va anar la cosa en aquells anys. A la ressenya que fa el 1965 de La Catalunya vella, afirma que anys a venir potser algun erudit trobarà útil el llibre, i afegeix: «Però el servei més gran que podrà fer qualsevol erudit futur als seus contemporanis serà d’entendre Josep Pla restituint-li un so original, el que havia d’haver tingut sense la sordina [...]». Plenament d’acord, si no fos que la sordina li van aplicar més que no pas se la va aplicar ell.<br />A “Sobre Josep Pla” (1972), Triadú es lamenta que amb motiu del setanta-cinquè aniversari de l’escriptor s’hagi pretès formular un judici de l’actitud de Pla en un moment històric determinat. Diu que això crea confusionisme i que no afavoreix ningú i que el que convé és que «hom s’obstini força més a parlar dels valors literaris, lingüístics i, en termes estrictes, culturals d’aquest moment dels imposants vint-i-un volums de Josep Pla i els seus tres quarts de segle.» Però després diu: «La confusió no ajuda tampoc Josep Pla. [...] Malauradament, ell mateix ha anat en sentit contrari d’ell mateix, i no es tracta només del fet d’escriure, sinó de l’actitud. Hom hi pot tirar, si volem, terra al damunt (però només si volem) i tothom és lliure d’esperar que hi creixeran floretes, però potser que no ens demanin un fumejar d’encens. [...] D’altra banda, dic tot això amb el més sincer respecte per l’obra literària publicada de Josep Pla, i sobretot per determinats continguts que s’hi manifesten. [...] Perquè crec que és tanmateix un escriptor sofert i sofridor, empès, en aquests anys, per la pressió d’un deler íntim de rescabalament.» I conclou: «Són els deu anys, entre la pujada de les dictadures de l’Eix i llur esfondrament, que caldrà estudiar dia a dia, paper per paper, i veure com Josep Pla i tants d’altres hagueren d’escollir entre l’oportunisme i l’exemplaritat.» Dur. Però encara gràcies; la majoria no van fer ni això. Com la mateixa revista, que ni per caritat cristiana li va cantar unes absoltes quan es va morir.<br /><br />Efectivament, <em>Serra d’Or</em>, que va editar i ha editat (abans i després de la mort de Pla) números especials o petites o grans monografies amb motiu d’aniversaris o defuncions de personatges tals com Espriu (viu i mort: vegeu, per exemple, l’esplèndid número hagiogràfic del maig de 1985 amb motiu de la seva mort), Foix, Riba, Rodoreda, Carner, Miró, Capmany, Roig, X. Fàbregas, Puigserver, Cirici, Llompart, Estellés, Fuster, Monsalvatge..., no es va dignar ni fer esment de la mort de Pla el 23 d’abril de 1981. Ni en el número de maig ni en el de juny. Matisem-ho bé: en el número de juny surt una columneta tota displicent de Pi de Cabanyes: “Pla, la intrahistòria”, i un article de Joan Fuster: “Els inèdits d’en Pla”. Dos mesos després s’hi parla de Pla, doncs, però no pas perquè hagi mort, ni molt menys per fer-li cap mena de trist homenatge ni res per l’estil. Res de res. I fins al número següent (juliol-agost de 1981) no apareix un article de Castellet amb el títol “Perfil de Josep Pla amb motiu de la seva mort”.<br /><br />Des d’aquest any 1981, hi ha alguns pocs articles més que l’esmenten —algun de destacable—, fins que arribem al 1997: l’Any Pla. I el fenomen és curiós. Podríem dir que el flagrant compte pendent va tenir aquí un cert intent (en bona part reeixit) de cancel·lació amb l’excusa de l’any del centenari del naixement de Pla (que recordem que es va celebrar tal com es fa en els països normals, amb una iniciativa institucional que en va encomanar l’organització al KRTU de Vicenç Altaió). Fenomen curiós perquè sembla delatar una mica de pugna interna a la redacció o entre els col·laboradors. Si més no, en repassar els números d’aquest any s’hi detecta un “voler i doler”. Es vol (¡cal, ja que li han muntat oficialment tot un any commemoratiu!) parlar de Pla, però a alguns els deu recar força. I esclar: ni carn ni peix; però bé cal oferir una mica de tall. I com que ja comença a ser moda la restauració a base de plats minimalistes, això és més o menys el que ens serveix <em>Serra d’Or</em>: petites racions de Pla (algunes força consistents), però cap àpat commemoratiu complet. Ni tan sols un modest menú de la casa, no fos cas que ens enfitéssim. Tretze platets de Pla: un per mes (juliol i agost van junts) més dues racions extres al març. No se’ls pot pas negar originalitat creativa. Tretze racions de tast o tretze platillos o tretze tapes. Digueu-ne com vulgueu, la qüestió era matar el cuquet, la mica de mal de cor, però no pas provocar empatxos a segons quins estómacs delicats. Finalment, des d’aquell Any Pla en endavant, trobem mitja dotzena exacta de referències (ressenyes de llibres sobre ell o articles sobre altres aspectes), l’última un article de Teresa Iribarren: “Josep Pla i James Joyce, o el diàleg entre gegants”, del juliol del 2004.<br /><br />Ja he esmentat alguns personatges a qui <em>Serra d’Or</em> va dedicar homenatges per motius diversos. Però us brindo encara alguns detalls reveladors: l’any 2001, que en feia vint de la mort de Pla, només surt un article de Jaume Radigales sobre Pla i la música, però aquest any dediquen una monografia a l’Any Puig i Cadafalch. Al març del 2003 publiquen una altra monografia sobre “els deu anys sense Estellés”. Al juliol-agost del mateix any, una altra sobre els deu anys sense Fuster. A l’abril del 2004, una monografia extensa sobre l’Any Dalí. Ja al 2005, al febrer publiquen un especial —ben merescut— sobre el centenari de Coromines; al març celebren el centenari de Verne; al maig dediquen una monografia als cent anys de Solitud; al setembre, una altra monografia als vint anys sense Fàbregas, i al novembre, una altra als quinze anys sense Pedrolo.<br /><br />I acabo amb la gran incògnita: ¿què sortirà aquest 2006 a <em>Serra d’Or</em> amb motiu dels vint-i-cinc anys sense Pla? Estem a l’expectativa.</span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1154187188008734252006-07-29T17:20:00.000+02:002006-07-29T17:34:29.046+02:00-grafies (bio-, hagio-, mito-, porno-)<span style="font-family:verdana;font-size:85%;">(Publicat a </span><a href="http://www.paperdevidre.net/"><span style="font-family:verdana;font-size:85%;"><em>Paper de Vidre</em></span></a><span style="font-family:verdana;font-size:85%;"> núm. 36, març del 2006) </span><br /><br /><span style="font-family:verdana;">El “Quadern” d’<em>El País</em> del dia 16 de febrer publicava el reportatge “El món de Gabriel Ferrater”, de Xavier Moret, a propòsit de l’exposició “Gabriel Ferrater. Pintura, poesia, lingüística”, que fins a finals del mes passat es podia veure a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès. L’article era del tot ortodox tractant-se de Ferrater; és a dir, que incloïa les preceptives heterodòxies tòpiques: «La vida de Gabriel Ferrater, sempre amb un excés d’alcohol pel mig, va ser molt agitada i es va accelerar el 1963 (...)»; els elogis no menys tòpics —encara que tinguin una base real—: «poeta mític (...) d’una intel·ligència prodigiosa i d’una brillantor poc comú [sic]», i les obvietats que sembla que no caldria dir en un suplement literari que se suposa que llegeixen els mínimament “enterats”: «(...) Joan Ferraté (el germà de Gabriel, que va mantenir la grafia original del nom familiar, sense la erra final)...».<br /><br />I llegint llegint, em vaig anar posant neguitosa. Tant per les coses que deia Moret que hi havia exposades a Sant Cugat com per la informació sobre algun dels projectes que diu que tenen entre mans els marmessors del llegat Ferrater/-té, entre ells el comissari de l’exposició, Jordi Cornudella. La sensació m’era coneguda, ja que darrerament se’m solen activar de tant en tant, aquesta mena de neguits. Em faig vella, i a part de la sort i la desgràcia de fer-me’n físicament (ningú es vol fer vell però tots volem arribar-hi, tret dels una mica més neuròtics del compte, com Ferrater), m’alegro de veure que també m’estic fent vella mentalment; i no ho dic per cap símptoma de demència presenil, per ara, sinó per la feliç constatació que la meva edat lírica (<em>merci, monsieur</em> Kundera) ja gairebé ha finit del tot. (Ja sé que molts són feliços de sentir-se uns eterns i lírics adolescents, i també em sembla perfecte, mentre se’m mantinguin a una certa distància.)<br /><br />Intentaré explicar-me. Em vaig adonar que el neguit me’l produïa llegir coses com aquesta: «[Ferrater] ha deixat una sèrie de papers que a vegades són tan sols notes en agendes o en fulls solts (...)». «Ho guardava tot, i son germà també. Des de les cartes de la seva dona, la Jill, fins a les notes deixades a la cuina dient que sortia a comprar el pa.» (Cornudella). «[En el llegat] hi ha tres grans baguls que contenen papers de tota mena; tres baguls més contenen els papers de Joan Ferraté.» «Cap a la tardor d’aquest any està previst publicar una edició definitiva de Les dones i els dies. Hi afegirem quatre poemes (...)». «Per més endavant està prevista l’edició de les Obres Completes de Ferrater, amb totes les variants i versions prèvies.» Em vaig neguitejar per por del possible potineig que en podria sortir, per més bona fe que s’hi posés, d’aquesta espècie d’excavació arqueològica dins del gran “mundo” —els tres més tres baguls— i aquesta exhumació de diferents versions sense que en resultessin perversions. Em vaig neguitejar pel tuf de mitomania que gairebé podia sentir, pel que intuïa un intent de fer un àlbum de cromos dedicat a provocar salivera a base de la pràctica del voyeurisme: això de furetejar entre notes del pa, cartes de la dona o postals a l’amic. I si deia allò de fer-me gran, és perquè abans també em feien venir salivera, aquestes coses. Ara ho veig més aviat com una mena de pornografia; pornografia insulsa en el millor dels casos, que no serveix per excitar res de rellevant: la pornografia romàntica.<br /><br />No vull dir que per exemple no vagi ser molt interessant que Joan Ferraté publiqués <em>Papers, cartes, paraules</em> (Quaderns Crema, 1986), aplegant papers diversos del seu germà. O que Cornudella i Perpinyà publiquessin l’<em>Àlbum Ferrater</em> (Quaderns Crema, 1993). O que Ramon Gomis publiqués <em>El Gabriel Ferrater de Reus</em> (Proa, 1998) a manera d’esbós biogràfic. (En canvi, em sembla menys interessant i honest l’intent biogràfic de María Ángeles Cabré.) Com també em sembla, de la banda de les “variants i versions prèvies”, i parlant d’un altre autor, que no ha fet cap mal publicar en edició facsímil l’original d’<em>El quadern gris</em> de Josep Pla, per exemple. Però em provoca un arrufament de nas, no hi puc fer més, això que s’anomena pomposament —i quasi impròpiament— “edicions crítiques”; aquesta gran perversió de filòlegs i estudiosos de la literatura. Aquest plaer desmesurat que senten (sovint només ells, no pas els soferts lectors) per tot el gran aparat de notes resultants de remenar i comparar manuscrits ratllats o desestimats per l’autor i a aclaparar-nos amb remissions bibliogràfiques infinites, tot com més complex i enrevessat millor. Aquest culte a la tesi que no deixa res per verd, que no escatima cap detall insignificant, cap interpretació peregrina mentre serveixi per intentar enlluernar. I sobretot arrufo el nas, tot i que confesso que he anat a bastants, davant d’exposicions de paperassa de tota mena sobre un escriptor, i més si es tracta d’algú ja mort, que no hi ha pogut intervenir per res.<br /><br />I ja que he esmentat Kundera, confesso que ell té bastant a veure en totes aquestes manies meves. Si més no, és el responsable d’haver-me refermat la idea que tinc des de fa anys que en el món literari hi ha massa mitografia i massa tendència a la momificació i a la beatificació. Sempre n’hi ha hagut, esclar, almenys des que l’autor va deixar de ser anònim, i no ens en podem allunyar; deu ser una cosa consubstancial a la literatura, com ho és en qualsevol àmbit que impliqui una certa celebritat o notorietat; el que passa és que en comptes de venerar quatre pèls, una guitarra o unes calces, venerem paperets, que és el que generen els escriptors durant la seva vida, encara que siguin llistes d’anar a plaça. A <em>Els testaments traïts</em>, Kundera, a propòsit de Kafka i Max Brod, ens adverteix sobre els perills de la veneració absoluta, que «és al mateix temps, i fatalment, la negació absoluta de la voluntat estètica de l’autor. Car la voluntat estètica es manifesta tant pel que l’autor ha escrit com pel que ha suprimit. Suprimir una paràgraf exigeix per part seva encara més talent, cultura, força creadora, que haver-lo escrit. Publicar el que l’autor ha suprimit, per tant, és el mateix acte de violació que censurar el que ha decidit conservar.» I Kundera no es refereix, ja és sabut, al pretès desig de Kakfa que Brod destruís tota la seva obra, sinó al fet que no publiqués res més del que ell donava per bo: «(...) [Brod] ho publica tot, sense discerniment; fins aquesta llarga i penosa carta trobada en un calaix, carta que Kafka no s’havia decidit mai a enviar al seu pare i que, gràcies a Brod, qualsevol ha pogut llegir després, llevat del seu destinatari. La indiscreció de Brod no té, als meus ulls, cap excusa. Va trair el seu amic. Va actuar contra la seva voluntat, contra el sentit i l’esperit de la seva voluntat, contra la seva naturalesa púdica que ell coneixia.»<br /><br />Però arribada aquí, em vaig dir: «ei, compte, para el carro; recorda que et fas gran...». O sigui que vaig desar aquest text començat (¡benaurada la informàtica, per cert, entre altres coses perquè farà que deixin d’existir bona part de calaixos i baguls plens de paperets grocs, gargotejats i rebregats a l’abast de les nostres tafaneries malaltisses!) i el diumenge 19 de febrer vaig fer cap a Sant Cugat.<br /><br />Gran decisió, certament. Tret d’alguna petita cosa discordant, per exemple aquesta hipèrbole que subratllo d’aquest fragment del text mural introductori: «A través dels seus papers, dels seus dibuixos i de la seva veu, podem compondre’ns una imatge precisa de l’intel·lectual més admirable que hi va haver, almenys a Catalunya, en tota la segona meitat del segle XX»; tret d’això, deia, el to general era impecable. Fins i tot l’exposició de material estrictament privat era força discreta (amb un escreix irònic i tot consistent en la inclusió d’un paquet d’”Habanos” actual amb la llegenda que fumar durant l’embaràs pot provocar danys en el fetus). Afirmo, doncs, que tota l’exposició era molt digna i sàviament planificada. Només vaig poder intentar fer servir a favor del meu prejudici —i l’argument em va resultar ben pobre, ja que entenc que s’hi havien de posar i a més eren ben poques— l’exhibició de les cartes enviades a Ferrater per Foix, Borges, Pla, Aleixandre, Riba o Vinyoli (totes molt “circumstancials”, a més). No em van fer ni fred ni calor. O només una lleugera esgarrifança, però per la mica de neguit de què parlava.<br /><br />El que em va interessar més de l’exposició és poder escoltar sencera la conferència “Qüestions de llengua catalana”, que Ferrater va fer el 20 de febrer de 1968 a la Residència Universitària Sant Antoni amb motiu del centenari de Fabra. Una mostra de la seva lucidesa i la seva amenitat expositòria, tot el que devien ser les seves classes, suposo. I a peu dret i amb els auriculars a l’orella, escoltant la llarga i divertida conferència, vaig recordar que Montserrat Roig havia escrit algun cop que Ferrater, físicament, era el Lee Marvin català (l’actor era només dos anys més jove). I vaig pensar que si a les fotos de Ferrater exposades a Sant Cugat, on apareixia força atractiu, s’hi hagués pogut afegir aquell registre de veu de l’heroi de <em>Point Blank</em> o <em>Paint Your Wagon</em> (aquí: <em>A quemarropa</em> i <em>La leyenda de la ciudad sin nombre</em>, respectivament), en la segona de les quals cantava la mítica —sí, també— “Wond’rin Star” amb aquella veu profunda, ja seria el súmmum. Perquè certament la veu no l’acompanyava gaire, a Ferrater... (¡Ai, que de tant en tant encara liriquejo, malgrat tot! Espero que em sabreu perdonar; tothom pateix alguna regressió, sense que això hagi d’indicar per força cap patologia irreparable.)<br /></span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1153602174497377682006-07-22T22:51:00.000+02:002006-07-23T10:23:07.326+02:00Sóc el teu negre<span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;">La <em>gracieta</em> del <em>Busco negre </em>(vegeu l'entrada corresponent) va tenir aquesta resposta, publicada al següent número de <a href="http://www.paperdevidre.net"><em>Paper de Vidre</em></a> (el 34). Encara que aquí només hi hagi penjats textos propis, aquesta és una excepció del tot motivada, i que faig després de demanar permís al “senyor” Juvé Net.<br /></span><br />Sóc el teu negre, Gràcia. Estem fets l’un per l’altre.<br /><br />«Podria ser el teu fill», segur que no és el primer cop que t’ho diuen; és una frase que sempre funciona amb les dones com tu. Quan ensumeu que un de menys de trenta us fa una mica de cas, us estarrufeu i no teniu manies a dir-nos l’edat perquè us retornem la rèplica que ens demaneu amb les vostres corbes tremoloses: «Sembles més jove». Vet aquí la segona frase que no falla mai. Després diuen que Èdip perdia el senderi per sa mare..., ves que no fos al revés!<br /><br />Sóc un home alegre, tot i que la majoria de les meves amigues s’entestin a titllar-me d’homenet, ja que els excita que no tingui pèl al pit i que només m’afaiti els divendres. Si t’he de ser sincer, et responc perquè dius que pagaràs bé; m’agradaria cobrar per fer feliç a una dona —fins ara els he acomplert els desigs i les fantasies de franc.<br /><br />Escriure és de les poques coses més o menys productives que se’m donen bé. I d’escoltar també en sé un niu; no seràs la primera vídua que m’expliqui la vida. Penso que compleixo tots els teus requisits: home, jove, trempat, que sàpiga escriure, lletraferit i amb força temps lliure (això no ho dius, però per l’historial sentimental que suggereixes, penso que faran falta moltes tardes i moltes nits de feina).<br /><br />Mai a la vida he escrit un currículum i el dia que ho faci també ho encarregaré a un altre, com tu. Aleshores seré jo qui busqui una joveneta, filòloga, ben dotada i amb ganes d’escoltar les batallates sexuals d’un vellet que amb prou feines conserva la mirada picant que li va servir per viure la vida sense preocupacions. Digue’m si no estem fets l’un per l’altre?<br /><br />El que sí que et puc enviar és una foto, de cos sencer si ho vols. Me’n demanen sovint i en tinc de tot tipus. Els coordinadors de la revista ja tenen un retrat meu perquè vagis fent boca, mentrestant. Me’l va fer una amiga fotògrafa (al cel sigui) i el va titular <em>El lletraferit</em>. Hi surto escrivint en una vella olivetti, amb camisa blanca mig descordada, una cigarreta als llavis, els cabells esbullats i la mirada perduda. Tot ficció, però sé que et farà el pes. Estic convençut que no t’hi podràs resistir.<br /><br />I amb aquestes línies penso que n’has de tenir ben bé prou per veure que me’n surto amb el teclat i amb la llengua (entén-ho com vulguis, no menteixo en cap dels sentits). Espero la resposta amatent que promets a info@paperdevidre.net. Què et penses?, jo també en sé, de fer-me l’interessant. Fes-te a la idea: sóc el teu negre, Gràcia.<br /><br />Gabriel Juvé Net<br />(<a href="http://tinavalles.blogspot.com">Tina Vallès</a>)<br /></span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1152999195108894542006-07-15T23:23:00.000+02:002006-07-15T23:33:15.123+02:00Busco negre<span style="font-family:verdana;font-size:85%;">(Publicat a <a href="http://www.paperdevidre.net"><em>Paper de Vidre</em></a> núm. 33, setembre del 2005, amb el pseudònim "Gràcia Marquès".)</span><br /><span style="font-family:verdana;"></span><br /><span style="font-family:verdana;">M’adreço a aquesta revista (gràcies a l’amabilitat dels seus coordinadors) perquè sé que hi escriu gent lletraferida però no ben bé professional, i que així i tot es fa llegir, per oferir una feina que potser pot interessar a algú. Pago bé, sigui dit d’entrada. Sóc una dona vella però eixerida, que dirien els cursis, i em trobo que voldria escriure un llibre però tota sola no m’hi veig amb cor: ni sé escriure gaire bé ni l’artritis em permetria intentar-ho (de fet, teclejar això ja em fa veure la padrina). I què voleu, em fa gràcia explicar a algú el que vull que digui per mi, com si fos una celebritat mediàtica, que en diuen ara. A fi que els possibles interessats (no dic interessades, perquè —i que cap col·laboradora o lectora se m’enfadi— preferiria que el negre en qüestió fos mascle) es facin una idea del material a tractar, us en faig cinc cèntims. Diguem que si hi hagués de posar títol (sí, ja sé que diuen que això del títol es posa al final) en podria dir: Inventari dels meus homes alegres (si un <em>abuelo</em> com jo es permet fer una memòria de les seves putes tristes, doncs au, jo em proposo inventariar homes alegres obtinguts de franc). I això ja dóna una bona pista del contingut potencial (o del potencial del contingut). Contingut, doncs —avís per a navegants pusil·lànimes—, farcit de procacitats diverses, ingredient que —convindreu amb mi— pot ser força “engrescador”, fins i tot per als més tímids.<br /><br />Durant la meva vida he tingut molts homes sense haver hagut de pagar mai, deia (sí, ja sé que direu que en les dones no és gaire habitual, pagar, i menys en els meus temps, tot i haver viscut en ambients poc convencionals, però us faríeu creus d’alguns casos). Diguem que quan vaig arribar a l’edat d’haver de pagar em vaig retirar amb elegància i vaig viure de la renda dels records. Vaig gaudir d’homes molt diversos (no dic de tota mena; tinc bon gust i vaig poder i saber triar) pel pur plaer de tenir-los, de passar-m’ho bé amb ells, no pas per posseir-los, fora de la possessió sexual més o menys immediata i duradora. I, de maneres diferents, també els vaig estimar. Alguns molt. Però mai, ja dic, vaig tenir cap intenció de posseir un home en exclusiva ni de ser jo una dona en exclusiva. Fins i tot quan, entre els homes de la meva primera joventut i els de la que en podríem dir la meva dilatada maduresa, vaig decidir casar-me. De fet, m’hi va fer decidir que l’home que m’ho va demanar fos ric, atent, elegant i discret. Tan elegant i discret que va tenir el detall de deixar-me viuda al cap de poc; i sense fills, a més, cosa que em va permetre viure còmodament i sense haver de donar cap explicació a ningú ni preocupar-me, tampoc, per ningú. Malgrat el que he dit de la no possessió, mentre va durar, un any i mig escàs, li vaig ser fidel del tot. Tampoc és cap mèrit, esclar, en tan poc temps i encantada de la vida com estava. Resumint, que això que en diem amor, sexe, atracció, desig... per mi sempre ha estat un joc plaent i gratuït. Considero que si no és així més val deixar-ho córrer. Aviat està dit, esclar, perquè la norma és que la gent —encara que si l’hi preguntes jurarà el contrari— s’ho passi fatal, horrorosament malament tret de les estones de llit (i encara), i se sotmeti a sacrificis i renúncies de tota mena en nom dels sentiments. Que cregui amb fermesa que per “conservar” els sentiments amorosos tot s’hi val. I que el plaer està molt bé, que el sexe és una cosa de primera, però que els sentiments són els sentiments i amb això no s’hi juga.<br /><br />Així que, orgullosa del meu passat sexual, quan fa molts anys que tot està batut i quan encara conservo el cap prou clar al capdamunt d’aquest cos que fa temps que només demana que no l’amoïnin gaire, quan ja fa anys que em moc en la paradoxa per la tristesa —a vegades profunda, no cal dissimular— pel que un dia es va acabar per sempre i per la felicitat per un balanç amb uns resultats que ja voldrien molts, m’he proposat inventariar els meus homes, els homes que he tingut, els homes que encara hi ha en mi (si em permeteu una expansió generosa), alguns encara vius, per sort: els que eren força o bastant més joves que jo quan els vaig conèixer, i algun de més o menys la meva edat i tot. I per això busco un home (preferentment jove i trempat) que m’ajudi a fer l’inventari dels meus homes alegres. Pago bé, ja ho he dit. (Al final resultarà que no tots els homes els hauré tingut de franc, i això també em fa il·lusió.) Els interessats podeu enviar el vostre currículum —o com vulgueu dir-ne— a l’adreça de la revista i a la meva atenció (hem quedat que me’ls faran arribar amb tota diligència). Prometo llegir-me’ls amb un interès amatent i respondre-us també amatentment a tots.<br /><br />Gràcia Marquès<br /></span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1152559176356485152006-07-10T21:07:00.000+02:002006-07-12T14:31:05.146+02:00El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs<span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;">(Ponència presentada a les jornades <a href="http://www.vilaweb.cat/dietaris">El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs</a>, celebrades a Sant Cugat del Vallès el 6 i 7 de juny del 2005 i organitzades per la ILC, Vilaweb i l’Ajuntament de Sant Cugat.)<br /><br /></span>Abans que res, voldria agrair a l’organització el fet que m’hagin convidat a assistir a aquestes jornades, que no tinc cap dubte que seran força profitoses, que m’hagin triat per formar part d’aquesta mena de selecta selecció que han fet, ja que és evident que no hi som pas tots els que som, cosa que seria ben difícil, atesa la gran velocitat amb què prolifera el cultiu dels blogs, que ja sembla un cultiu extensiu en comparació amb els escassos bloghortets de fa dos o tres anys.<br /><br />I després d’aquesta obligada part d’agraïments, permeteu-me una altra cosa prèvia: dir-vos que mai m’havia trobat en aquest tràngol, i no vull dir ser aquí dalt dialogant sobre dietarisme i blogs, cosa evident, sinó que no m’havia trobat mai en el tràngol de sentir-me quota. I jo no sé si els organitzadors són conscients que potser, un cop hagin de donar els obligats comptes de resultats, els —i les— de dalt els tocaran el crostó per aquesta flagrant falta de respecte a la santa i obligada paritat. Perquè a part d’aquesta taula, si repassem el programa, tenim: 31 participants en total: 25 homes/6 dones (i perquè al final la Moliner actua de substituta del Vidal). I pel que fa als diàlegs, tenim: primer, 6-0; segon, ja ho veieu, 4-1; tercer, 4-2 (començàvem a progressar adequadament), però al quart —ai!—, 5-1, o sigui que necessitem millorar molt, diria, i que malament rai, ho teniu, nois (NOIS!), per no rebre algun calbot, em sembla. Ara, si ens limitem als “bloguers en estat pur”, com ens diuen, és veritat que per aquí equilibrem la cosa, ja que en total som quatre blògueres i un blòguer, si no m’erro.<br /><br />Bé, posem-nos seriosos, però encara amb una subprèvia per avisar-vos que em temo que no he fet bé els deures i que això no serà ben bé una “poètica” (que ja us ho heu vist a venir, segur). Dit això, reprenc allò que deia que aquí no hi estem representats tots els que som. En el món dels blogs hi ha de tot, esclar, i els convidats a aquestes jornades (purs i impurs) no en representem pas tot el ventall: en els blogs de per aquí (potser com a tot arreu) tenim des de diaris d’adolescents (allò del “Mi diario” d’anys ha, però posat al dia) que poden començar així: “m’astava ratllant i m’he dit: tiu, comença un blog, hosti, ka diuen kastà xupat...”; doncs des d’això; passant per la més pura i dura pornografia sentimental d’uns altres adolescents de més 30 i de 40; per les diarrees mentals de progres i antisistema de tota edat; per catecismes de polítics en campanya o no; per sermons de filòsofs que han descobert una manera moderna d’exercir de pre-socràtics, que és el que sempre han somiat ser... fins a blogs molt dignes i sense grans pretensions però força interessants (només dos exemples dels que no seran aquí per explicar-nos la seva poètica però que hi podrien ser amb tots els honors: el <em>Cartes de Mèxic</em> i l’impagable <em>Barcelonetes</em> de l’Eulàlia Petit, extraordinari pels seus magnífics dibuixos que ens hi posa i també pels seus comentaris elegants i mesurats).<br /><br />En aquest poti-poti, doncs, representa que n’hi ha que se salven d’una bona cremà, d’acord. Però dels que se salven, ¿com i per què se salven? ¿Som gaire rellevants, tots plegats? Els sonats que ens ha agafat la dèria aquesta dels blogs (que ens sembla que ara tohom en parla, i tampoc és tant: podríem sortir a fer una enquesta pels carrers de Sant Cugat per veure què), els sonats dels blòguers, deia, sembla que en general tinguem l’eufòrica sensació que som collonuts en una mesura o altra (cadascú té la seva i en general ens fem bona mesura, no ens enganyem). I això perquè des d’alguns llocs ens ha arribat la brama que, gràcies als blogs, als Estats Units, a l’Iraq... bla, bla, bla... I sí que és cert que en el món anglosaxó hi ha moltíssims blogs rellevants i importants que donen una visió diferent i immediata de la realitat política que la que donen els mèdia tradicionals. I són influents generadors d’opinió i contraopinió. També n’hi ha bastants en castellà, de bons en aquest sentit. Sí, d’acord, la quantitat implica que també hi hagi més qualitat; entesos i matem-ho. Però amb tants com en proliferen últimament en aquest poblet dels nostres patiments, senyors (i senyores), ja n’hi podria haver alguns més, em sembla, que anessin d’aquest pal (o d’aquest coll, per ser nostrats). Perquè jo diria que els bloguers catalans, en general i a l’engròs (i també a la menuda) no passem de ser una colla de diletants prescindibles (no se me us esvereu els organitzadors, que no té res a veure amb la iniciativa, que sense cap mena d’ironia trobo encomiable i necessària, necessària per dir això o per dir, si algú vol, tot al contrari: és el meu parer i prou.) En comparació, doncs, i salvant totes les variables comparatives, a mi em sembla que en general fem riure (en sentit estricte ni això, perquè tampoc no hi ha ni un sol blog satíric; bé, n’hi ha un, després hi tornaré). Un dels pocs blogs que teníem amb una certa entitat de mosca collonera per a les polítiques locals i extralocals vàries (s’hi estigués sempre d’acord o no) diu que ens plega veles (amb cop d’efecte inclòs i amb tot el dret a estar fins als dallonses de ser gairebé l’únic “referent”), o sigui que ja em direu.<br /><br />Em sembla que potser per això mateix, per aquesta mena de cosa tova i informe que no sabem per on agafar, a algú se li ha acudit dir-ne blogs literaris. La definició va sortir en primer lloc a la revista digital Lletra, i ara ha sortit de nou amb aquestes jornades. En principi, maniàtica com sóc, això de “literaris” em feia una certa angúnia; hi veia un eufemisme per dir —o no dir— que això que fem és una cosa de consistència incerta i de color de gos com fuig, que delata que som uns tous que ens dediquem a fer-ho per passar l’estona. Però després de reflexionar-hi una mica i de llegir, o intentar llegir en alguns casos, algunes (algunes, ¡tampoc se me us enfadeu!) mostres dels “dietaristes purs”, o sigui, els del ram paperer, ens podem adonar que també pateixen del mateix mal: alguns són avorridíssims i prescindibles, ja em perdonareu, i per ara ningú ha superat el senyor Pla. Tot i que aquests dies he trobat algunes anotacions que m’han agradat del dietari <em>A contratemps</em>, del senyor Formosa, il·lustre company de taula, sobretot una que diu així: “A Torí: senyores esplèndides!” (amb un perfecte aire planià, i no és cap demèrit, i perdó per la broma), doncs com que crec que tenen les mateixes patologies, deia, deixem-ho així, que ja està bé i tothom content. O mig descontent per un dedins però conformadet, i qui dia passa any empeny i anem fent bullir l’olla de cols.<br /><br />Aclarit això, doncs, deixeu-me encara fer una mica de subclassificació dins de la tipologia “literaris”. Tenim els que, desbarrant una mica —una mica molt, de vegades— i amb voluntat d’<em>enfants terribles</em> (Ibàñ...ez el Terrible) estripen a tort i a dret mentre proclamen que són el germen de la literatura del futur només per la diferència de mitjà expressiu que fan servir. Tenim els que fan poesia (en prosa o en línies retallades) de la quotidianitat (dir-ne de l’experiència ja està passat de moda o ho deixem pels exquisits de l’estricte ram paperer). Tenim els que glossen o transcriuen fragments d’obres d’escriptors amb una paciència i una dedicació encomiables. Tenim els que fan costumisme fresc i a vegades sanament emprenyat. Tenim els que ens expliquen —amb gran entusiasme, i totxo a totxo— coses del passat del present i del futur, barrejades amb tafaneries literàries (no gaires, Isern, en volem més).Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens, dogmàtics imparables, aquests sí. I tenim, no ens els deixéssim pas, els esperits selectes, aquells que no escriuen mai cap paraulota, que insinuen molt, a vegades tant que no els entenem ni un borrall, però que ho fan amb prosa que flueix lleugera i elegant. I dintre dels selectes, hi podríem encabir els que a més juguen amb la coqueteria de l’anonimat (per exemple un misteriós i un pèl —només un pèl— pedant llibreter): una altra forma de vanitat, això de l’emboscat misteriós. I parlant de vanitat, tenim, per tancar la meva taxonomia particular, els vanitosos que no han estat cridats aquí i que ens acusen de vanitat als que hi hem estat cridats i hem acceptat la invitació. I els que sense acusar-nos s’exclamen que no els han cridat. I els que es burlen dels que s’exclamen, també morint-se d’enveja perquè no els han cridat. I ho dic perquè a mi també se’m menjaria l’enveja, si no m’hi haguessin cridat. Tots som uns inflats de vanitat, i tant que sí; els que som aquí, que per això hi som, i els que no hi són i s’exclamen perquè no hi són acusant-nos de vans i els que es burlen dels que se n’exclamen. Buf!!!<br /><br />Ah sí, em deixava una cosa que ja he apuntat. El cas d’un bloguer tristament oblidat aquí. I com que també té la seva petita vanitat, també se n’ha dolgut. Jo ja l’he intentant consolar dient-li que com que el seu blog ja no funciona (el va fer circumstancialment fa cosa d’un any i durant uns mesos arran de la closa forumesca) és normal que ningú hi hagi caigut. Però re, que el senyor està una mica moix. I motius en té, diria. Perquè és l’únic cas (ÚNIC, repeteixo) de la blogocatalana esfera que ha tingut els sants gloriosos de fer un blog satíric (i trobo que haver-se deixat l’únic blog satíric del país, en un, de país, tan faltat de sentit de l’humor com aquest, és un pecat dels lletjos, per més que el blog ja estigui inactiu tot i haver cedit generosament el seu llegat a qui el vulgués reprendre sense que s’hi hagi interessat ningú, cosa que altrament demostra l’estat i la consistència del nostre poblet). Aquest bloguer, i malgrat tot amic —i gairebé amat — es diu D’Oros, i va fer durant uns mesos un blog modest però divertit que es diu <em>Desclossari d’en D’Oros</em>, i trobo que ara hauria d’estar també aquí assegut explicant la seva poètica. Però bé, em permeto dir que hi és en esperit i gairebé encarnat en mi (amic-amat, ja dic). I al final m’ha dit que us perdona i tot pel descuit.<br /><br />Bé, ¿i la teva poètica, noia, us deveu dir? (Ja veig la cara de perplexos o avorrits que feu els del públic i l’angúnia i gairebé la suor freda dels soferts organitzadors, i l’emprenyamenta d’algun ponent extradialogaire o d’algun contrapuntaire perquè potser li he aixafat alguna cosa, però que consti que ja he avisat, i que com que l’Oriol Izquierdo em va reconèixer a <em>L’Internauta</em> —i algú hi deu haver que ho va sentir—, que això de la “poètica” era una provocació, doncs a bodes em convides, em vaig dir —bé, no: la veritat és que l’he enfilat així i ja no me n’he sabut sortir, francament—). Perquè mireu, quan vaig rebre la invitació i vaig veure això de la “poètica” (sort que hi posaven cometes), em vaig dir... (bé, ho diré amb un eufemisme, perquè ja tinc prou fama de malparlada) em vaig dir, doncs: COI, mai m’hauria pensat que jo tingués una cosa com aquesta. Bé, doncs què voleu que us digui: teniu una petita mostra —molt petita— de la meva “poètica” a l’opuscle que us han donat, i si la voleu ampliar, al meu blog us remeto (tot i que aviso que les últimes anotacions han perdut musculació). Però al capdavall, la poètica que hi ha en mi, senyors —i senyores— és més o menys, si em permeteu, aquesta collonada que us acabo d’engaltar, cosa que vol dir que en la tipologia esmentada m’he deixat d’etiquetar-me, i ho faig ara: Tamat, collonades diverses (fins aquí és meu) de la hiena mediàtica, secció Brigada Cínica Permanent (i això ja pertany a la classificació descriptiva d’un dels dolguts perquè no ha estat cridat a asseure’s a la taula de l’àpat bloguer, mal que hagués sigut a risc que el fessin seure al costat de la devoradora hiena mediàtica que tanta por li fa).<br /><br />¿Que no n’hi ha prou? Doncs una petita torna, va: diguem que des del primer dia he intentat fer un blog correcte: procuro que l’expressió sigui clara i estigui ben estructurada. Però alhora sabent que em sortiria força o molt incorrecte pel que fa a motius, pretextos, temes i dèries. Ja he dit que les ires amatianes s’han fet una mica famoses a la nostra petita blogosfera, i per això m’han dit de tot: des d’això de hiena i cínica i repartidora de mala llet a dojo, fins a interessar-se per l’estat de la meva vida sexual: no en en el sentit que us agradaria saber, que això és matèria reservada, sinó en el sentit de si el blog podia ser un substitutiu (el blog com a consolador, no estaria malament), o bé a preguntar-se si la mala llet em rejovenia (que tampoc estaria malament, a aquestes alçades). Però per altra banda, a part dels enemics impagables, amb el blog també he fet alguns amics, i he redescobert que malgrat que hi ha molta genteta en aquest món (i no vull dir el món dels blogs, sinó en general) també hi ha força gent intel·ligent i, per tant, interessant, hi estiguis d’acord o no. I per acabar (¡quin descans, ¿oi?!) vull dir el que hauria d’haver dit des d’un principi: que si m’hi vaig posar era per passar-m’ho bé fent-ho i desfogar-me una mica, i que el que hem convingut a dir-ne “poètica”, tot això que mig he dit i que hi aboco en forma d’ironies, ires i incontinències diverses, no és pas cap impostura, és que sóc així i això ja no té remei, ans al contrari. El dia que la diversió —en sentit ampli— no em compensi l’esforç, tanco i llestos, i potser serà aviat, que ja se sap que les coses quan es fan durar massa arriben a cansar, i llavors més val buscar-se noves diversions.<br /><br />Moltes gràcies i disculpeu les molèsties, que sempre s’hauria de dir en aquests casos.<br /></span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1152429619341415942006-07-09T09:05:00.000+02:002006-07-09T09:20:19.353+02:00Trenta, coranta, l'ametlla amarganta...<span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;">(Publicat a <a href="http://www.paperdevidre.net"><em>Paper de Vidre</em></a> núm. 31, maig del 2005)</span><br /><br />Quan ja fa força temps que has fet els trenta i veus un llibre que pretén (passeu-me la prosopopeia —i la paraulota—) que te l’enduguis a casa —passant per caixa, esclar— posant-te d’esquer un títol tan xiroi com <em>Ja en tinc trenta!</em>, et fas un fart de riure. I ja em perdonareu els que rondeu la trentena. Abans de posar-me a desbarrar, aclareixo que no he llegit el llibre, d’un tal Jordi Silva i editat per Empúries, que potser està bé i tot. No ho sé. Tampoc el penso llegir, que el temps curteja i la lectura potencialment interessant és molta (sóc creient, encara). O sigui que no pretenc pas criticar ni tan sols ressenyar el llibre. Però el que sí criticaré de gust (pretext per a la desbarrada posterior), és l’altre suculent esquer, el de la contraportada del llibre (ja ho veieu: pel davant i pel darrere). Perquè encara que no hagi ni comprat ni manllevat ni per tant llegit el llibre, sí que vaig arribar a agafar-lo i llegir-ne això: “Jordi Silva analitza, amb un somriure als llavis, les angoixes de tota una generació criada als anys vuitanta que descobreix, quan fa els trenta, el regust amarg de la ressaca existencial.” ¡Apa, fot-li! Doncs si acabada la dècada dels vint ja tens ressaca existencial —¡i amarga!—, els que fa anys i anys per molts anys que l’hem finiquitada, afigureu-vos com devem estar: de trompa permanent a basca contínua, no ja amarga sinó d’una consistència indescriptiblement fastigosa i amb tendència a encarcarar-se: portem una brigada de neteja constantment al darrere, per si no ho sabíeu, que si no el món seria intransitable, ja us ho dic jo.<br /><br />“El regust amarg de la ressaca existencial...” És que no me’n sé avenir, de debò, de tanta profunditat filosòfica com gasten alguns editors. I si això és el que ve a dir l’autor, i si a més pretén ser el reflex o mirall —retrovisor, of course— de la seva generació, anem aviats. Quan resulta que tu ja fa una bona estona que has traspassat la ratlla —i torneu-me a perdonar, sisplau— del <em>mezzo camin</em> (i si algun de més o menys la meva quinta em llegeix ho entendrà; els altres ja hi arribareu, espero i desitjo), doncs resulta, deia, que n’hi ha com a mínim per somriure caritativament (per la bestiesa ingènua, no pas per les “angoixes”) pels rebels que fracassaren (ai, no... dispenseu: pels amargs que ressaquegen).<br /><br />Conec molta gent que està entre la trentena i la quarantena, pam més pam menys. De fet, em sembla que tinc tants amics i coneguts d’aquesta franja d’edat com de la meva pròpia franja (que encara no és la de ponent, tampoc, ep). O sigui que em conec una mica el “panyo”. I també em conec una mica jo per haver-hi passat, encara que el “panyo”, en aquest cas, estigui una mica més gastat. O apedaçat o renovat; segons com es miri. I fugint dels tòpics —o tot al contrari— per una banda dic que en tota franja hi ha de tot, i per altra banda dic, estrafent el poeta, que tota fulla pot ser verda eternament. També em podria posar més pedant i profunda i dir allò de <em>Nihil sub sole novum</em>, perquè tots hem patit algunes angoixoses dèries com les dels amargs ressacosos; tots hem passat —passem— per les adolescències successives —¿què és la vida, al capdavall?: apa!—, i en el fons tot és igual encara que pugui semblar tan diferent. Aviam —i és un exemple que m’ha vingut de sobte al cap, potser perquè aquests dies en veig moltes mostres al meu voltant— si no és per meravellar-se i sorprendre’s que els joves d’ara, malgrat tot el que saben i viuen i les possibilitats que tenen, i que les generacions anteriors no sabien ni vivien ni tenien, continuïn aparellant-se convencionalment i vulgar (vull dir casant-se o no, tant li fa) i procreant alegrement. Per tant, no sé si això ho fan per fugir de l’angoixa que el Silva aquest ens diu que tenen o bé per la pura i eterna inconsciència humana, que tots som uns inconscients, en el fons (i també en la forma).<br /><br />Bé, m’estic embolicant, ja me n’adono; a veure si reprenc el fil: volia dir, però no en sé prou, que això de les amargues angoixes existencials és una collonada... sobretot als trenta. Una ridiculesa. Però que en general també ho és en edats més primerenques i més avançades. Res de nou, doncs. Ni sota el sol ni sota un rafal. Perquè també és cert que per més que ara, des de l’altra banda de la ratlla del camí, em facin somriure amb una certa commiseració els joves que els agafa —la naturalesa és idiota, què hi farem— la pruïja d’acoblar-se “establement” i multiplicar-se, no em fan somriure sinó riure obertament aquesta gent que ja en té quaranta i cinquanta i encara passa per una nova adolescència que també els empeny a (tornar a) acoblar-se “establement”... ¡i a criar! I això pel que fa a les dones (algunes, ¡pobres beneites!, fins i tot volen criar sense acoblar-se), que la mateixa naturalesa —a vegades sembla sàvia i tot— sortosament ens posa un límit, encara que algunes maldin per transgredir-lo. Perquè pel que fa als homes, la cosa encara resulta més divertida: veiem alegres xavals de més de seixanta i setanta i àdhuc vuitanta (si <em>veinte años no es nada</em>, ¡què han de ser cinquanta, recoi!) engendrant criatures que resulta que són molt més joves que els seus nebots o que els fills dels seus nebots. Res a dir-hi, res. Només que em sembla una mostra que això de les amargues angoixes existencials o és una enganyifa o és tan cert que la gent no les superem si no és a base de practicar la cega estupidesa sense límits, tinguem l’edat que tinguem (hi poso la primera persona perquè no us acarnisseu del tot amb mi i perquè també hi vaig passar —quan tocava, ep—, per la cega estupidesa, altrament dita instint de pervivència... i confesso que per d’altres estupideses —si no cegues, bòrnies— encara hi passo).<br /> </span><br /><span style="font-family:verdana;">Però si volguéssiu un consell —que ja sé que no el voldreu i m’engegareu a dida— us diria, amb tot el cinisme de què direu que sóc capaç (que jo en dic lucidesa, ves, encara que sovint em sigui del tot inservible), que per exemple resulta més comprar-se un cotxe que tenir una criatura. Al capdavall, el cotxe sempre et serà obedient i no et durà maldecaps, més aviat al contrari: te l’entreguen amb garantia; amb moltes prestacions de sèrie en comptes d’haver de fer tu TOTES les prestacions; t’ofereixen un finançament còmode; la majoria ja porten direcció assistida i airbags (¡molt importants, la direcció assistida i els airbags!); te l’arreglen si se li creuen els cables, i si ja t’ha vençut la garantia, amb una tarifa inferior i una rapidesa superior a la d’un psicòleg (i a diferència d’un psicòleg, els cables els solen reconnectar bé)... I quan ja no et va bé, el canvies sense cap remordiment i llestos, cosa que amb un fill mai podràs fer. Sí, ho confesso... és que he decidit canviar-me el cotxe (que ja tocava), que arriba un moment a la vida que ja només pots fer el que pots fer. O sigui que si algú vol un consell des de la veu de l’experiència... Re, re, ja callo. <br /> </span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1152309788958237692006-07-07T23:50:00.000+02:002006-07-08T00:06:36.026+02:00De com complir amb un home insistent<span style="font-size:85%;"><span style="font-family:verdana;">(Text publicat al llibre <em>Paper de Vidre</em>, editat per LaBreu Edicions el març del 2005.)</span><br /></span><span style="font-family:verdana;"></span><br /><span style="font-family:verdana;">Amb un home insistent però que és tot un cavaller, especifico. Insistent i galant. Un home que, qui el conegui segur que hi estarà d’acord, caldria anomenar Sir William. Entre altres coses, per l’elegància, la delicadesa i el tacte... amb què sap insistir i insistir fins que no te’n pots escapar i acabes cedint, dient que sí, que el que vulgui. O és que potser a aquestes alçades descobreixo que sóc una dona fàcil a segons quins requeriments, que també pot ser. Perquè no sé si tothom hi ha tingut la mateixa experiència, amb Sir William...<br /><br />Anem a pams. Els altres redactors de les pàgines escollides d’aquest llibre no sé fins a quin grau ho van viure, però jo vaig patir un veritable assetjament mirallesià requerint-me de lletra. Pel cap baix una desena de amails (no és un error, la <em>a</em>, no). Jo em feia l’estreta amb l’excusa —certa, però excusa, com sol passar— que anava atabalada per moltes coses i que ja ho veuríem. Primer li dic que em sembla que tinc una cosa i que a més m’ha donat la idea per enfilar-ne una altra, i que gràcies i tot. Després li dic que no, que li envio una mena de conte (molt poc convençuda, però és que tenia l’extensió papervidriosa preceptiva), amb el requeriment (jo també en sé, eh) que sisplau em digui del tot francament què li sembla. Ell, llavors, cavaller complidor, m’envia una “anàlisi del conte” (“no t’espantis per la grandiloqüència de l’assumpte de l’email”, diu) en què el senyor és del tot franc —summament delicat, però franc— i em diu que és llegidor, però que... I té raó, ja ho crec que en té. Però per acabar de sortir de dubtes (torracollons i cagadubtes; això també ho tinc) encara li envio la cosa a un altre senyor —que no nego que un dia també pugui ser mereixedor de l’amatent títol de Sir, donada la paciència demostrada— que també té un nas molt fi per les coses de la lletra. I llavors ja no em queda cap dubte: el conte és una merda amb totes les lletres (i mira que les vaig triar, les lletres dels pebrots). Res, Teresa, fes cas a Sir William, que et diu que li agrades més en l’”assaig” o l’”article”, aquelles coses que fas al <em>weblog</em> i que ell en diu així (aquests cavallers, ja se sap). Li emailo que si manté el que m’havia dit per telèfon (sí, a més dels contactes a/emailers, també hi ha hagut alguna cosa telefònica), allò que em donava uns dies més, li “assajo” una altra coseta, i que sisplau esborri el conte. Em diu que sí, que fins i tot “podem allargar-ho encara una mica més: et concedeixo aquest cap de setmana i tot ;-) [la icona és seva, com és obvi], i m’ho pots enviar dilluns o dimarts” (m’ho diu el dimecres 19 de gener).<br /><br />Llavors, la nit de dimecres a dijous resulta ser una nit d’insomni, i entre regirament i regirament sota el nòrdic (no, no... cap paio ros i alt, ¡què més voldria!), vaig pensant: “¿i què cony li “assajo” ara, al Miralles?”. <em>Et voilà</em>: a vegades hem de prendre’ns les paraules que sovint diem en sentit figurat en el seu pur sentit recte: “cony” (i també gairebé “li assajo”). I a més tinc fresc el record d’allò tan suggerent que “podem allargar-ho encara una mica més” i que em concedeix un cap de setmana i tot. ¡Sencer! ¡I no només sencer: com de pont llaaaarg! ¡¡¡I amb picada d’ullet!!! Ja ho tinc: “li assajaré”, “li articularé”... una cosa eròtica. Tres quarts de nou del matí del dia 20 de gener: li envio un email (amb una <em>e</em> pertinent del tot, ara): “¿Guillem, tens coberta la cosa eròtica? Espero frisosa la teva resposta”. I friso. I m’imagino el Guillem tot encongit, o —¡aneu a saber!— gens encongit. O penedit de cop d’haver assetjat i provocat i requerit fins a una cosa de no dir una dona madura —¿madura?, granadota sí, ¡¿però madura?!: ¡sonada!, i que-vés-a-saber-a-quines-perversions-es-dedica. O pensant: “¿què faig, jo ara?”, “¿li responc?”, “¿esborro el correu perquè no me’l vegi la dona?” Dos quarts de deu, i res... Però a les 9:48:28, exactament: “Teresa [...] (ah, ¿ja us agradaria saber què conté l’el·lipsi, oi?): endavant les atxes de l’erotisme!”. Doncs endavant. ¡Som-hi amb les atxes!<br /><br />¿Som-hi? Però escolta, Guillem, ¿on foto les atxes? Que ni una atxa ni un carquinyoli, m’hi cap, al final. I és que Sir William, molt assetjament, molta insistència, molt “allargar-ho”, però al final (¡és que aquests homes —cavallers i tot— sempre fan igual!), resulta que només em concedeix un pim-pam de 40-45... línies. I així ja em direu què. O sigui que, com sol passar sovint, ens quedem a mitges. ¡Què dic, a mitges; amb preliminars justets i gràcies!<br /></span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1151942428544001232006-07-03T17:26:00.000+02:002006-07-08T00:07:30.066+02:00Ramon Barnils, cap i pota<span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;">(Publicat a </span><a href="http://www.paperdevidre.net"><em><span style="font-size:85%;">Paper de Vidre</span></a></em><span style="font-size:85%;"> núm. 23, abril 2004, i reproduït posteriorment a </span><a href="http://www.contrastant.net/hemeroteca/amat.htm"><em><span style="font-size:85%;">Contrastant</span></em></a><span style="font-size:85%;">.)<br /></span><br />El passat 15 de març va fer tres anys que va morir Ramon Barnils, als cinquanta-nou anys. Periodista proclamat políticament incorrecte, impertinent, audaç, incòmode, seductor i provocador pels seus admiradors, i maleït —més o menys calladament i per si fa no fa les mateixes qualitats— pels seus enemics. Als disset anys (1957) ja col·laborava en una revista del seu poble, Sant Cugat, que dos anys més tard l’alcalde Barnils, oncle seu, va fer tancar. Al cap d’un temps feia de corresponsal local d’<em>El Correo Catalán</em> mentre estudiava enginyeria i després econòmiques (no va acabar aquests estudis, però segons ell, a la facultat d’Econòmiques és on va adquirir una formació una mica sòlida). No va ser fins bastant després que va estudiar al CIC, l’escola de periodisme de l’Església, l’única de l’època, on encara tenien el bon gust de no dir-ne ciències de la informació, d’allò que feien. L’any 1969 va començar a treballar a l’agència Europa Press fent el periodisme que ell deia que li agradava més: “no firmes, la informació és escarida, és la base del periodisme, la resta és secundari.” (Entrevista publicada pòstumament a <em>El Temps</em> el 24 d’abril del 2001.)<br /><br />Bàsicament, però, es va dedicar al periodisme d’opinió —una mica més ben pagat, deia. A principis dels setanta comença una columna diària a <em>Tele/eXprés</em> (segons va dir algun cop, l’únic diari seriós que s’ha fet al país), en substitució de Joan de Sagarra, que l’hi va traspassar, com si diguéssim; la va fer durant dos anys, activitat que combinava amb la de professor de periodisme a l’Autònoma, on ho va ser fins al 85. Al mateix <em>Tele/eXprés</em> també va treballar a diferents seccions: internacional, literatura i espectacles, fins que en va marxar pressionat per l’ambient que havia anat adquirint la redacció: “El diari va començar a fer massa política, i als directors i als caps de redacció no els agradava el tipus de periodisme que feia, el trobaven massa frívol. Consideraven que s’havien de publicar notícies sobre vagues i manifestacions [...], que era el moment de fer la revolució. Era gent que va fer que el <em>Tele/eXprés</em>, en comptes de ser un diari obert, fos un diari controlat pels socialistes i, després, pels comunistes. [...] Quan es va acabar el franquisme, ho controlava tot l’antifranquisme [...] els que no érem comunistes, ni socialistes, ni franquistes, no teníem res a fer, trobàvem més dificultats.[...] Una de les pegues de la transció va ser canviar una màfia per una altra.” (Entrevista citada.)<br /><br />Cap a la meitat dels setanta dirigeix —nominalment, diu ell— la revista <em>Ajoblanco</em>, on es limita, durant una temporada, “a posar una mica d’ordre i moderació en una colla de hippies que feia feredat”. A la mateixa època (cap al 76 o el 77) l’entabanen per dirigir <em>Solidaridad Obrera</em>, l’organ de la CNT, sindicat que s’està reconstruint en la semiclandestinitat. Amb tota la bona fe del món i una bona dosi del seu tarannà llibertari, també devia intentar posar ordre i moderació —i sobretot, ofici— entre una colla d’anarquistes que en aquells moments arrossegaven força gent. Però el caos intern en forma d’enfrontaments i escissions que desemboquen en el domini dels faistes, acaben amb aquesta seva aventura. Els llibertaris, com tots els grups organitzats, també són proclius a les màfies: “[...] la primera obligación de una organización clandestina es la de aniquilar al enemigo interior, así que un día el director del portavoz orgánico fue llamado a declarar ante sus autoridades en pleno (acusación: ¡marxismo! [¡a ell!]), con el honesto avance de que tras declarar iban a echarle por el balcón —un primer piso sólo, pero de los de la plaza Reial.” (“Rafael Poch, un tipo duro”, article a <em>La Vanguardia</em>, 30-11-91, i reproduït a <em>Articles</em>, Ed. La Magrana, 2001). Però abans de la defenestració, durant uns mesos també va tenir temps de dirigir, junt amb la Soli, la revista <em>Catalunya</em>, publicació en català de la matexia CNT. No el van arribar a llançar pel balcó, aquell dia, però prèviament, en un ple multitudinari (em sembla que era en algun gran local o teatre del Poble Nou o un altre barri), el van fer passar per una mena de procés públic vergonyant, dalt d’un escenari —ell dret, amb texans i jersei vermell amb les mànigues arremangades, alt i ben plantat, i les mòmies del sindicat a la mesa—, amb la militància a la platea, gairebé un circ. Va aguantar estoicament —la processó li devia anar per dins— el xàfec de les arengues del vells —i alguns de nous— llibertaris. Aquell dia, bastants dels joves que hi érem vam rebre una gran lliçó: fugir per sempre més de les organitzacions polítiques —encara que es diguin apolítiques i antiautoritàries— , no refiar-se mai de cap ni una i fotre-se’n sempre una mica —o molt— com a mesura profilàctica.<br /><br />Després d’això, junt amb alguns altres llança la revista satírica <em>El Be Negre</em>, intent de recuperar la publicació d’abans de la guerra, que a partir del segon número es diu <em>El potes rosses</em> i que va durar ben poc. Barnils hi feia la secció fixa setmanal “Ai, si us sentís”, dedicada “amorosament” a Carles Sentís, aleshores degà del Col·legi de Periodistes. El 1983, encara a l’Autònoma, proposa a un grup d’estudiants d’escriure un llibre sobre Puig Antich, coordinats i assessorats per ell; en sortirà <em>La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL</em>, publicat sota el nom col·lectiu Carlota Tolosa (Ed. Empúries, 1985). El 1984 entra a col·laborar de forma fixa al setmanari <em>El Temps</em>. Però abans i mentrestant també va publicar a molts altres llocs. A l’<em>Avui</em>, amb alguns articles esparsos a començaments dels vuitanta, i al 87 també al setmanari satíric <em>Ahir</em> que editava el diari, però va durar-hi pocs mesos: massa sàtira o massa incontrolada. Als diaris <em>El Noticiero Universal</em>, <em>Diario de Barcelona</em>, <em>La Vanguardia</em> i <em>El Mundo</em>. Al setmanari <em>El Món</em>. A l’Agencia EFE, on va introduir-hi el català... Va escriure força, doncs, tot i que ell deia que preferia llegir que escriure: “llegir és un luxe, vius de renda [...] perquè xucles el que t’han dit els altres i tu no fas res [...] el que passa és que en aquest cas no fas mal a ningú.” (Entrevista a Josep Termes a <em>El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico</em>, Ed. Empúries, 1987 i 2001).<br /><br />I també va parlar força. La veu de Barnils a la ràdio és el que el va fer més popular. La seva veu i els seus comentaris aguts, irònics i sense manies, dient el que li donava la gana de dir —alguna barrabassada inclosa— , encara els recorda molta gent. Sempre a Catalunya Ràdio; hi va començar amb la Mercantil Radiofònica, un trio format per ell, Jordi Vendrell (mort també el 2001, uns mesos després) i Quim Monzó, amb <em>El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico</em>, a les nits durant els anys 1984 i 1985. Després, Vendrell va passar a dirigir <em>El mínim esforç</em>, a les tardes de tres a quatre, i més endavant <em>L’orquestra</em>, programes en què també col·laboraven habitualment Barnils i Monzó. Ja als noranta, i fins uns mesos abans de morir, col·laborava en el programa successor d’aquells per horari, i que encara dura: <em>Postres de músic</em>, que des del setembre del 2000 ja no és el que era sense la veu de Barnils, i on s’hi arreplega de tot per fer-la petar més o menys fútilment i inofensivament. Per qui, bàsicament per edat, no vagi sentir mai aquests programes, sobretot els dos més antics, cal dir que van ser —ho sento pel tòpic, però passeu-me’l, sisplau— rares illes enmig d’un plàcid oceà polític i informatiu de banalitat, conformació i estultícia (com continua sent, si fa no fa o més que mai). Per això els van intentar fer callar més d’un cop. Del primer programa: <em>El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico</em>, es va editar el llibre ja citat (Ed. Empùries, 1987 i 2001), amb la reproducció de set entrevistes de les que van fer a diferents personatges, encara que al programa hi havia molta cosa més. És absolutament recomanable; pels personatges entrevistats, però sobretot pels entrevistadors i per les seves maneres. Barnils hi destaca, amb la seva ironia afuada i el seu sarcasme, sovint insolent; insolència que algunes vegades vol ser cordial i d’altres tot just ho aparenta. Van demostrar sempre, tots tres en equip, una autèntica professionalitat —no pas a l’ús habitual— i una sana llibertat portant als seus programes gent pública de tota mena, a vegades ben contrària a les seves idees. I una mostra de com aquest tercet funcionava i que diu molt a favor de Barnils és el següent: no se’n va dir mai explícitament res per antena, però en els tres programes que van fer plegats, a vegades, i segons els personatges convidats, Barnils desapareixia. I ara potser em passaré de llesta (només Monzó ens ho podria aclarir): jo diria que Barnils, que es va crear molts enemics per la seva franquesa a l’hora de ficar-se amb qui fos, alguns dies, suposo que creient que s’havia de fer xerrar algú encara que ell no hi volgués xerrar, es feia fonedís. Vendrell, més contemporitzador i sempre elegant, tot i que també força irònic, feia llavors els honors, a vegades juntament amb Monzó.<br /><br />Barnils, doncs, va ser força incòmode. Massa agut. Massa intel·ligent i lúcid. Sovint emprenyador de debò. Feia servir el cap com pocs, però també la pota quan li convenia clavar guitzes. A vegades podia ser gairebé antipàtic, fins i tot per als qui en compartien les idees. Pel to, en aquests casos, que podia anar de la ironia esmolada al broc gros del tot a doll i avall va que fa baixada (per això, per més que sovint hi estiguessis d’acord, a vegades deies: “¡ep, frena, home!”). Diria que de tant en tant s’hi rabejava conscientment: allò de veure que perds les regnes i les acabes de deixar anar del tot. No per <em>épater</em>: qüestió de caràcter, suposo (no el vaig tractar; només faig deduccions a partir d’haver-lo llegit i sentit a la ràdio). Sovint era brillant, però naturalment també té escrits més discrets o en què no anava tan a fons. A vegades també podia semblar un il·lús. Per exemple amb la seva fe en un futur millor per al país, en l’autodeterminació possible, amb una ingenuïtat i un optimisme que resultava fins i tot paradoxal en un home tan lúcid i crític. En el fons, no volia desconfiar de la política, i feia pedagogia independentista a base de fer mirar cap enfora, confiant, als anys noranta, en el model de les noves nacions europees, en l’aprofitament de les situacions internacionals, tot i que era conscient de la realitat de casa: la mediocritat general, el nivell paupèrrim dels polítics de tots colors... Tant els de CiU com els socialistes (¿què en diria, ara, d’un dels seus objectius predilectes: “Maragall, una pepa en política”?) com els (ex)psuqueros van rebre de valent les seves coces. (No va tenir temps de veure ‘el gran salt’ d’ERC, en la qual tenia una certa esperança, ¿què en diria, ara, també?).<br /><br />Home de fílies i fòbies, ell mateix va ser objecte de totes dues. Però també va ser prou intel·ligent per defugir gairebé sempre, malgrat les seves dèries particulars, el gran pecat de la gent de l’ofici (de quan ell començava i fins ara): la demagògia i el discurs fàcil: “Ens queixem que cobrem poc. N’hi ha que cobren massa.” I va atacar despietadament les submissions partidistes del gremi. Més preguntes —ocioses, o no— que ens podem fer: ¿què en diria, de l’actual copada socialista dels mèdia?).<br /><br />També va ser un luxe com n’hi ha pocs per la manera d’escriure. Del seu estil, acuradíssim sense semblar-ho, un tret peculiar: l’ús totalment natural i eficaç d’expressions col·loquials que donaven als seus articles un aire perfecte d’oralitat: incisos sorprenents per cridar l’atenció, mots populars... A vegades, començant a llegir-lo, feia la impressió de gastar una prosa just embastada, despreocupada. Només era un joc intel·ligent amb el lector en què utilitzava sàviament la sintaxi i el lèxic. Fins i tot es permetia la coqueteria d’algun cripticisme per fer-te ensopegar que t’obligava a alentir o aturar la lectura, a fer marxa enrere: reflexió obligada. Aquest estil el va anar depurant amb els anys. Ho veiem en els últims articles a <em>El Temps</em>, amb la sèrie “Cap-i-pota”, del febrer a l’agost del 2000 (l’últim és del 29 d’agost): breus (vint o vint-i-cinc línies de columna estreta), escarits i arterament esmolats.<br /><br />I encara un escreix de luxe per alguns dels temes que triava. A part de la majoria d’articles sobre política i actualitat, de tant en tant s’ocupava de coses que revelaven el seu vitalisme i la seva gran cultura, que sovint amagava: un vi, un paisatge, un o altre escriptor (esplèndid, per exemple, un breu article de 1983 sobre Kafka a <em>El Noticiero Universal</em>, o un altre de 1984 sobre Proust a l’<em>Avui</em>, tots dos reproduïts a <em>Articles</em>), els plaers del viure... És quan fins i tot deixava que el seu lirisme contingut, que alguns li reconeixen, aflorés discretament, encara que sempre el transcendia. I tot amb una prosa eficaç i precisa, a vegades brillant. Com deien els de <em>Contrastant</em> a l’article que li van dedicar quan va morir, “Barnils contra el periodisme reverencial”:<br /><br />“A més, Ramon Barnils sabia escriure, cosa de la qual molts dels seus ‘col·legues’ difícilment podrien presumir. Pot sonar a tòpic però és veritat: Barnils tenia un estil inimitable. Caldrien unes quantes tesis per analitzar a fons la sintaxi, la puntuació, els jocs de paraules, els dobles sentits, etc., dels seus articles d’opinió (especialment els de l’etapa a <em>El Temps</em>). Només els qui tenen un gran domini d’aquest instrument que és la llengua poden contorsionar i segmentar la frase com ell ho feia sense que l’estil semblés afectat, alambinat. Barnils era un periodista incòmode que ves per on sabia escriure. Certament massa, si tenim en compte el que es pot permetre el periodisme actual.”<br /><br />L’últim article que va escriure, “Trias Fargas” (<em>El Temps</em>, 29 d’agost del 2000), acaba així: “Trias va veure l‘atracament imperdonable facilitat per Pujol en el finançament de l’Estatut. I el 1987 ja no es feia il·lusions de la bondat del ‘nou marc institucional’. I no se n’amaga. I ho deia. I es va morir.” Les seves últimes paraules publicades, com una premonició, si n’hi hagués: “I es va morir”. I es va morir massa aviat. Però així i tot, en la hora de la seva mort molts van callar —finalment descansats, potser. Assumpció Maresma deia, al número d’homenatge d’<em>El Temps</em>: “La seva mort ha estat tractada per la premsa barcelonina amb incomoditat i contenció.” En el mateix sentit i al mateix lloc ho esmenta, indignat, Pere Martí. Fem un petit inventari: <em>La Vanguardia</em>: breu nota de redacció. <em>Avui</em>: breu nota de redacció més una petita columna d’Assumpció Maresma i Vicent Partal i dues cartes posteriors de lectors. <em>El Periódico</em>: breu noteta. <em>El Pais</em>: censura d’un article que li dedicava Joan de Sagarra, entregat però no publicat (a la seccció habitual de Sagarra, aquell dia hi va aparèixer un article d’un altre periodista), segons explica una notícia d’<em>El Temps</em>, núm. 876. TV3 i algunes ràdios: comentaris breus a tall d’esquela (tret del programa <em>Postres de músic</em>, on òbviament en van parlar més).<br />Només <em>El Temps</em> i <em>Vilaweb</em> (http://www.vilaweb.com/especials/barnils) van fer el que hauria estat normal de fer en un país que fos això: (una mica) normal.<br /><br />I ja per acabar diré que m’agradaria saber si algú va recollir la idea llançada per Pau Riba en la mort de Barnils (<em>El Temps</em>, 876): muntar un establiment anomenat Bar Nils on la gent es pogués reunir per recordar-lo. Si no és així, m’uneixo a la proposta. Un Bar Nils prou eclèctic en què, entre copa i copa, s’hi pogués anar fent coixí a base de platillos de cap-i-pota, per exemple. A veure si algun emprenedor s’hi decideix. El negoci està assegurat.<br /><br /><br /></span><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:verdana;">Bibliografia essencial:<br /><em>Articles</em>. Ramon Barnils. Recull de Carles Serrat i pròleg de Joan de Sagarra. La Magrana, 2001. Molt bona tria, que seria excel·lent si s’hi haguessin inclòs més articles dels últims (sèrie “Cap-i-pota” a <em>El Temps</em>). Només s’hi publica l’últim, “Trias Fargas”, pel fet de ser-ho.<br /><em>El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico</em>. Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell. Empúries, 1987 i 2001.<br /><em>Hemeroteca Ramon Barnils</em>. Recull digital dels seus articles a <em>El Temps </em>a: <a href="http://www.contrastant.net/barnils.htm"><em>Contrastant</em></a>. En curs de publicació: fins ara hi ha els de 1984 a 1990 i està previst publicar-los tots, fins als últims (any 2000).<br /><em>El Temps</em>, número 875 (20.03.01), amb un dossier amb motiu de la seva mort</span>.</span>Teresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-30581904.post-1151913804657292802006-07-02T23:39:00.001+02:002006-07-03T13:08:32.270+02:00Això no és un blogNo, no... no és un blog. Estic de proves. Si me'n surto, ja ho anireu veient. La intenció: aquí al requadre de la dretaTeresa Amathttp://www.blogger.com/profile/18138199872078554924noreply@blogger.com