El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs

(Ponència presentada a les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs, celebrades a Sant Cugat del Vallès el 6 i 7 de juny del 2005 i organitzades per la ILC, Vilaweb i l’Ajuntament de Sant Cugat.)

Abans que res, voldria agrair a l’organització el fet que m’hagin convidat a assistir a aquestes jornades, que no tinc cap dubte que seran força profitoses, que m’hagin triat per formar part d’aquesta mena de selecta selecció que han fet, ja que és evident que no hi som pas tots els que som, cosa que seria ben difícil, atesa la gran velocitat amb què prolifera el cultiu dels blogs, que ja sembla un cultiu extensiu en comparació amb els escassos bloghortets de fa dos o tres anys.

I després d’aquesta obligada part d’agraïments, permeteu-me una altra cosa prèvia: dir-vos que mai m’havia trobat en aquest tràngol, i no vull dir ser aquí dalt dialogant sobre dietarisme i blogs, cosa evident, sinó que no m’havia trobat mai en el tràngol de sentir-me quota. I jo no sé si els organitzadors són conscients que potser, un cop hagin de donar els obligats comptes de resultats, els —i les— de dalt els tocaran el crostó per aquesta flagrant falta de respecte a la santa i obligada paritat. Perquè a part d’aquesta taula, si repassem el programa, tenim: 31 participants en total: 25 homes/6 dones (i perquè al final la Moliner actua de substituta del Vidal). I pel que fa als diàlegs, tenim: primer, 6-0; segon, ja ho veieu, 4-1; tercer, 4-2 (començàvem a progressar adequadament), però al quart —ai!—, 5-1, o sigui que necessitem millorar molt, diria, i que malament rai, ho teniu, nois (NOIS!), per no rebre algun calbot, em sembla. Ara, si ens limitem als “bloguers en estat pur”, com ens diuen, és veritat que per aquí equilibrem la cosa, ja que en total som quatre blògueres i un blòguer, si no m’erro.

Bé, posem-nos seriosos, però encara amb una subprèvia per avisar-vos que em temo que no he fet bé els deures i que això no serà ben bé una “poètica” (que ja us ho heu vist a venir, segur). Dit això, reprenc allò que deia que aquí no hi estem representats tots els que som. En el món dels blogs hi ha de tot, esclar, i els convidats a aquestes jornades (purs i impurs) no en representem pas tot el ventall: en els blogs de per aquí (potser com a tot arreu) tenim des de diaris d’adolescents (allò del “Mi diario” d’anys ha, però posat al dia) que poden començar així: “m’astava ratllant i m’he dit: tiu, comença un blog, hosti, ka diuen kastà xupat...”; doncs des d’això; passant per la més pura i dura pornografia sentimental d’uns altres adolescents de més 30 i de 40; per les diarrees mentals de progres i antisistema de tota edat; per catecismes de polítics en campanya o no; per sermons de filòsofs que han descobert una manera moderna d’exercir de pre-socràtics, que és el que sempre han somiat ser... fins a blogs molt dignes i sense grans pretensions però força interessants (només dos exemples dels que no seran aquí per explicar-nos la seva poètica però que hi podrien ser amb tots els honors: el Cartes de Mèxic i l’impagable Barcelonetes de l’Eulàlia Petit, extraordinari pels seus magnífics dibuixos que ens hi posa i també pels seus comentaris elegants i mesurats).

En aquest poti-poti, doncs, representa que n’hi ha que se salven d’una bona cremà, d’acord. Però dels que se salven, ¿com i per què se salven? ¿Som gaire rellevants, tots plegats? Els sonats que ens ha agafat la dèria aquesta dels blogs (que ens sembla que ara tohom en parla, i tampoc és tant: podríem sortir a fer una enquesta pels carrers de Sant Cugat per veure què), els sonats dels blòguers, deia, sembla que en general tinguem l’eufòrica sensació que som collonuts en una mesura o altra (cadascú té la seva i en general ens fem bona mesura, no ens enganyem). I això perquè des d’alguns llocs ens ha arribat la brama que, gràcies als blogs, als Estats Units, a l’Iraq... bla, bla, bla... I sí que és cert que en el món anglosaxó hi ha moltíssims blogs rellevants i importants que donen una visió diferent i immediata de la realitat política que la que donen els mèdia tradicionals. I són influents generadors d’opinió i contraopinió. També n’hi ha bastants en castellà, de bons en aquest sentit. Sí, d’acord, la quantitat implica que també hi hagi més qualitat; entesos i matem-ho. Però amb tants com en proliferen últimament en aquest poblet dels nostres patiments, senyors (i senyores), ja n’hi podria haver alguns més, em sembla, que anessin d’aquest pal (o d’aquest coll, per ser nostrats). Perquè jo diria que els bloguers catalans, en general i a l’engròs (i també a la menuda) no passem de ser una colla de diletants prescindibles (no se me us esvereu els organitzadors, que no té res a veure amb la iniciativa, que sense cap mena d’ironia trobo encomiable i necessària, necessària per dir això o per dir, si algú vol, tot al contrari: és el meu parer i prou.) En comparació, doncs, i salvant totes les variables comparatives, a mi em sembla que en general fem riure (en sentit estricte ni això, perquè tampoc no hi ha ni un sol blog satíric; bé, n’hi ha un, després hi tornaré). Un dels pocs blogs que teníem amb una certa entitat de mosca collonera per a les polítiques locals i extralocals vàries (s’hi estigués sempre d’acord o no) diu que ens plega veles (amb cop d’efecte inclòs i amb tot el dret a estar fins als dallonses de ser gairebé l’únic “referent”), o sigui que ja em direu.

Em sembla que potser per això mateix, per aquesta mena de cosa tova i informe que no sabem per on agafar, a algú se li ha acudit dir-ne blogs literaris. La definició va sortir en primer lloc a la revista digital Lletra, i ara ha sortit de nou amb aquestes jornades. En principi, maniàtica com sóc, això de “literaris” em feia una certa angúnia; hi veia un eufemisme per dir —o no dir— que això que fem és una cosa de consistència incerta i de color de gos com fuig, que delata que som uns tous que ens dediquem a fer-ho per passar l’estona. Però després de reflexionar-hi una mica i de llegir, o intentar llegir en alguns casos, algunes (algunes, ¡tampoc se me us enfadeu!) mostres dels “dietaristes purs”, o sigui, els del ram paperer, ens podem adonar que també pateixen del mateix mal: alguns són avorridíssims i prescindibles, ja em perdonareu, i per ara ningú ha superat el senyor Pla. Tot i que aquests dies he trobat algunes anotacions que m’han agradat del dietari A contratemps, del senyor Formosa, il·lustre company de taula, sobretot una que diu així: “A Torí: senyores esplèndides!” (amb un perfecte aire planià, i no és cap demèrit, i perdó per la broma), doncs com que crec que tenen les mateixes patologies, deia, deixem-ho així, que ja està bé i tothom content. O mig descontent per un dedins però conformadet, i qui dia passa any empeny i anem fent bullir l’olla de cols.

Aclarit això, doncs, deixeu-me encara fer una mica de subclassificació dins de la tipologia “literaris”. Tenim els que, desbarrant una mica —una mica molt, de vegades— i amb voluntat d’enfants terribles (Ibàñ...ez el Terrible) estripen a tort i a dret mentre proclamen que són el germen de la literatura del futur només per la diferència de mitjà expressiu que fan servir. Tenim els que fan poesia (en prosa o en línies retallades) de la quotidianitat (dir-ne de l’experiència ja està passat de moda o ho deixem pels exquisits de l’estricte ram paperer). Tenim els que glossen o transcriuen fragments d’obres d’escriptors amb una paciència i una dedicació encomiables. Tenim els que fan costumisme fresc i a vegades sanament emprenyat. Tenim els que ens expliquen —amb gran entusiasme, i totxo a totxo— coses del passat del present i del futur, barrejades amb tafaneries literàries (no gaires, Isern, en volem més).Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens, dogmàtics imparables, aquests sí. I tenim, no ens els deixéssim pas, els esperits selectes, aquells que no escriuen mai cap paraulota, que insinuen molt, a vegades tant que no els entenem ni un borrall, però que ho fan amb prosa que flueix lleugera i elegant. I dintre dels selectes, hi podríem encabir els que a més juguen amb la coqueteria de l’anonimat (per exemple un misteriós i un pèl —només un pèl— pedant llibreter): una altra forma de vanitat, això de l’emboscat misteriós. I parlant de vanitat, tenim, per tancar la meva taxonomia particular, els vanitosos que no han estat cridats aquí i que ens acusen de vanitat als que hi hem estat cridats i hem acceptat la invitació. I els que sense acusar-nos s’exclamen que no els han cridat. I els que es burlen dels que s’exclamen, també morint-se d’enveja perquè no els han cridat. I ho dic perquè a mi també se’m menjaria l’enveja, si no m’hi haguessin cridat. Tots som uns inflats de vanitat, i tant que sí; els que som aquí, que per això hi som, i els que no hi són i s’exclamen perquè no hi són acusant-nos de vans i els que es burlen dels que se n’exclamen. Buf!!!

Ah sí, em deixava una cosa que ja he apuntat. El cas d’un bloguer tristament oblidat aquí. I com que també té la seva petita vanitat, també se n’ha dolgut. Jo ja l’he intentant consolar dient-li que com que el seu blog ja no funciona (el va fer circumstancialment fa cosa d’un any i durant uns mesos arran de la closa forumesca) és normal que ningú hi hagi caigut. Però re, que el senyor està una mica moix. I motius en té, diria. Perquè és l’únic cas (ÚNIC, repeteixo) de la blogocatalana esfera que ha tingut els sants gloriosos de fer un blog satíric (i trobo que haver-se deixat l’únic blog satíric del país, en un, de país, tan faltat de sentit de l’humor com aquest, és un pecat dels lletjos, per més que el blog ja estigui inactiu tot i haver cedit generosament el seu llegat a qui el vulgués reprendre sense que s’hi hagi interessat ningú, cosa que altrament demostra l’estat i la consistència del nostre poblet). Aquest bloguer, i malgrat tot amic —i gairebé amat — es diu D’Oros, i va fer durant uns mesos un blog modest però divertit que es diu Desclossari d’en D’Oros, i trobo que ara hauria d’estar també aquí assegut explicant la seva poètica. Però bé, em permeto dir que hi és en esperit i gairebé encarnat en mi (amic-amat, ja dic). I al final m’ha dit que us perdona i tot pel descuit.

Bé, ¿i la teva poètica, noia, us deveu dir? (Ja veig la cara de perplexos o avorrits que feu els del públic i l’angúnia i gairebé la suor freda dels soferts organitzadors, i l’emprenyamenta d’algun ponent extradialogaire o d’algun contrapuntaire perquè potser li he aixafat alguna cosa, però que consti que ja he avisat, i que com que l’Oriol Izquierdo em va reconèixer a L’Internauta —i algú hi deu haver que ho va sentir—, que això de la “poètica” era una provocació, doncs a bodes em convides, em vaig dir —bé, no: la veritat és que l’he enfilat així i ja no me n’he sabut sortir, francament—). Perquè mireu, quan vaig rebre la invitació i vaig veure això de la “poètica” (sort que hi posaven cometes), em vaig dir... (bé, ho diré amb un eufemisme, perquè ja tinc prou fama de malparlada) em vaig dir, doncs: COI, mai m’hauria pensat que jo tingués una cosa com aquesta. Bé, doncs què voleu que us digui: teniu una petita mostra —molt petita— de la meva “poètica” a l’opuscle que us han donat, i si la voleu ampliar, al meu blog us remeto (tot i que aviso que les últimes anotacions han perdut musculació). Però al capdavall, la poètica que hi ha en mi, senyors —i senyores— és més o menys, si em permeteu, aquesta collonada que us acabo d’engaltar, cosa que vol dir que en la tipologia esmentada m’he deixat d’etiquetar-me, i ho faig ara: Tamat, collonades diverses (fins aquí és meu) de la hiena mediàtica, secció Brigada Cínica Permanent (i això ja pertany a la classificació descriptiva d’un dels dolguts perquè no ha estat cridat a asseure’s a la taula de l’àpat bloguer, mal que hagués sigut a risc que el fessin seure al costat de la devoradora hiena mediàtica que tanta por li fa).

¿Que no n’hi ha prou? Doncs una petita torna, va: diguem que des del primer dia he intentat fer un blog correcte: procuro que l’expressió sigui clara i estigui ben estructurada. Però alhora sabent que em sortiria força o molt incorrecte pel que fa a motius, pretextos, temes i dèries. Ja he dit que les ires amatianes s’han fet una mica famoses a la nostra petita blogosfera, i per això m’han dit de tot: des d’això de hiena i cínica i repartidora de mala llet a dojo, fins a interessar-se per l’estat de la meva vida sexual: no en en el sentit que us agradaria saber, que això és matèria reservada, sinó en el sentit de si el blog podia ser un substitutiu (el blog com a consolador, no estaria malament), o bé a preguntar-se si la mala llet em rejovenia (que tampoc estaria malament, a aquestes alçades). Però per altra banda, a part dels enemics impagables, amb el blog també he fet alguns amics, i he redescobert que malgrat que hi ha molta genteta en aquest món (i no vull dir el món dels blogs, sinó en general) també hi ha força gent intel·ligent i, per tant, interessant, hi estiguis d’acord o no. I per acabar (¡quin descans, ¿oi?!) vull dir el que hauria d’haver dit des d’un principi: que si m’hi vaig posar era per passar-m’ho bé fent-ho i desfogar-me una mica, i que el que hem convingut a dir-ne “poètica”, tot això que mig he dit i que hi aboco en forma d’ironies, ires i incontinències diverses, no és pas cap impostura, és que sóc així i això ja no té remei, ans al contrari. El dia que la diversió —en sentit ampli— no em compensi l’esforç, tanco i llestos, i potser serà aviat, que ja se sap que les coses quan es fan durar massa arriben a cansar, i llavors més val buscar-se noves diversions.

Moltes gràcies i disculpeu les molèsties, que sempre s’hauria de dir en aquests casos.