Assaig de crònica al meublé

(Article escrit a quatre mans amb Jesús Cardona, aparegut a Paper de Vidre núm. 39)

Aquest article amb pretensions de minireportatge requereix una prèvia aclaratòria sobre la seva gènesi. Un dia —que no era de nit— de fa molts mesos, xerrant de coses diverses els dos firmants servidors de vostès, de sobte, per allò que passa d’una al·lusió o un comentari que després ni recordes exactament com va sorgir ni qui va fer, vam descobrir que tots dos havíem visitat (deixem-ho que en alguna ocasió) un meublé barceloní diferent (bé, un havia estat en dos d’aquests establiments, com ja veureu), amb la companyia deguda —o no deguda— cadascú. Ens vam fer un fart de riure, ja que cap dels dos havia sospitat allò de l’altre (és una cosa que no sospites mai de qui tens al davant, beneits que som, com si no sabéssim que la carn de tots/totes és feble i com si fos el mateix que sospitar que el teu amic o conegut és un assassí en sèrie). Bé, la conversa es va estendre a detalls dels establiments, localitzacions, etc., i entre altres comentaris enriolats, va sorgir la idea que en podríem fer un article a quatre mans com a pur divertiment. La cosa va quedar aquí i ja no en vam parlar més. Però aquest estiu, al rebre la proposta prou enigmàtica o suggerent dels editors de PdV: La ciutat en trànsit, vam pensar que era l’oportunitat de posar les quatre mans al teclat. Quin millor trànsit ciutadà que aquest trànsit deliciós, discret i permanent que es dóna en el món dels meublés(1). O sigui que aquí teniu el resultat de dues mans escrivint a Exeter i dues aquí (amb els socors sincronitzadors d’emails i messenger, benaurats siguin els déus informàtics i internàutics) sobre un trànsit constant de la ciutat, molt més silenciós que el seu trànsit rodat o d’altres trànsits, i que alhora ens permet una referència prou eloqüent a un altre dels sentits del polisèmic “trànsit”.

Abans de passar a relatar per separat un trosset de la cosa vista-viscuda en directe (no us engresqueu, que Paper de Vidre encara no es passa al porno: cosa vista-viscuda en sentit purament de descriure l’ambient, el decorat, el servei i poca cosa més), us introduïm uns preliminars quasi preceptius si volem fem honor al tema. Sobre el terme cal apuntar que, en l’original francès, meublé (aquí sí que hi toca cursiva) s’usa exclusivament com a adjectiu: aparttement o chambre meublé(e), per exemple, sense cap connotació de cambra llogada a hores per a desfogaments sexuals. Va ser a Barcelona on sembla que es va usar per primer cop el mot, substantivat, per a aquest ús. Joaquim Roglan, a La Barcelona eròtica(2), ens en dóna una informació interessant i detallada.

El primer meublé va ser La Casita Blanca (anomenada així pels veïns al principi per la quantitat de llençols que sempre hi havia estesos al terrat), obert a principis del segle XX. Roglan diu que a més d’amants clandestins també era refugi de parelles sense lloc per trobar-se i fins i tot de matrimonis que fugien unes hores de cases plenes de fills i sogres. No sabem quants n’hi ha actualment a Barcelona (per limitar-nos només a la capital); en tot cas, els declarats com a tals (d’una certa entitat hotelera, no simples pensions o tuguris del ram de la prostitució, i amb els quals no s’han de confondre de cap manera, com bé diu Roglan) deuen ser bastants menys que el centenar llarg que diuen que hi havia a la postguerra (si hem de creure la historiomitografia que ens ha arribat, sobretot revifada o augmentada a partir del documental de Balaguer La Casita Blanca), però si ens atenim a l’acurada informació i definició de Roglan, segur que en realitat eren molts menys, ja que la majoria dels comptabilitzats com a tals devien ser simples cases de barrets. Si consulteu la Guia del Ocio, les pàgines d’anuncis per paraules dels diaris o googlejant en podreu trobar uns quants. Com a curiositat, direm que fa uns dos anys apareixia una llista ben explícita de meublés al web de l’Ajuntament de Barcelona, a l’apartat d’oci, que ara ha desaparegut del mapa juntament amb les referències a locals d’ambient gai i a alguna de contactes, cosa que ens sembla del tot deplorable.

I ja per tancar els preliminars us remetem a un referent literari (que sempre queda bé) reconegut per tothom: Vida privada de Sagarra, que a part de l’interès de la novel·la en si, resulta que amaga una curiositat(3) que segur que llegint-la ens ha d’haver passat per alt.

Crònica jesuïta:

Baixant de la plaça de Sepúlveda s'arriba a l'Hotel La Paloma, pel carreró que porta el mateix nom de l'establiment, de sentit únic i gens transitat a quarts d'onze del matí. Quan encares el cotxe al garatge, la porta s'obre de foma automàtica. Un cop dins, si no hi ha ningú més que acabi d'entrar o estigui a punt de sortir, un cambrer per cada banda obre la porta del cotxe als clients, en aquest cas dos. Per evitar les coincidències, hi ha preparada una cortina que separaria el teu cotxe de l'altre.

Et saluden amb un "Buenos días, caballero" i et demanen les claus del vehicle per aparcar-lo convenientment. L'aparcament no és gaire gran,potser sis o vuit places, separades per envans. Més tard, cada plaça és tapada per una cortina. Aquí hi ha diferències segons l'establiment. Al Regàs, l'altre on he estat, l'aparcament és més gran, amb rampa, i fins i tot diria qué té dues plantes. Les places, però, no estan tapiades. Els custodiadors tan sols cobreixen les matrícules amb un drap negre que amb prou feines amaga els números. Per exemple, ¿quants Ford Focus de color blau marí la matrícula dels quals comenci amb 8 coneixeu? Fa el mateix efecte que aquells lavabos públics on la porta no arriba a terra i les sabates i els pantalons abaixats et delaten. A La Paloma, en canvi, la intimitat és total.

La discreció continua pel fet que no et cal identificar-te en cap moment (pots donar qualsevol nom i/o cogom si truques per telèfon per fer una reserva), no et demanen ni DNI ni targeta de crèdit a l’entrada (això sí, es paga per endavant). Tot seguit, un cambrer us acompanya fns a l'ascensor i d'allà a la cambra. Són tan curosos perquè ningú et vegi que a vegades, abans de pujar-hi, et porten a un petit rebedor. Un cop a l'ascensor, sembla que tothom aguanta la respiració i no hi ha cap conversa possible. El servei no és cordial, però es nota que aquesta gent és de la feina: cap miradaamb malícia ni somriures mal amagats. El cambrer obre l'habitació, pregunta què volem prendre (la beguda també es paga sempre abans de consumir, com als pubs anglesos) i afegeix "qualsevol cosa que necessitin,marquin el número 9. Gràcies, senyor". I res més. Encara no sé com hihem arribat, Déu-nos-en-guard de perdre un mitjó pel camí. Aquestescases tenen una arquitectura laberíntica amb passadissos complicats. Iamb miralls pertot arreu.

Un cop passat el temps, el servei ve a buscar els hostes. El cotxe està encarat a la sortida. Et donen les claus, tanquen les portes del vehicle i obren la de l'aparcament. A fora hi fa un bon sol, almenys aquesta és la impressió després d'estar a una habitació sense llum natural ni vistes a l'exterior: llàstima, sóc dels que els agrada fumar al balcó mirant el carrer. Tot just arrencar el cotxe cap a la ronda de Sant Antoni, trobem un grupet de veïns que fan petar la xerrada: en passar pel seu costat ens miren divertits i ens regalen uns aplaudiments i unes rialles franques. La noia envermelleix, es maltapa la cara, i jo els saludo enriolat amb la mà esquerra.

Crònica teresiana:

El meublé que conec és al carrer Torns del barri de Sants. I no em direu que no té gràcia que al carrer Torns es lloguin habitacions per torns i per... (apunta-la si no la sabies, Serra). Hi truques per telèfon i hi reserves una habitació a una hora concreta (amb nom inventat, més per una certa pudícia personal que per cap altra raó, donada la sobreentesa discreció professional). Quan hi arribes, el primer que et sobta, tot i que hi vas sabent on vas i et pots imaginar que la cosa no anirà com en un hotel qualsevol, és l’entrada. En aquest cas, des de fora veus una façana nova d’un edifici bastant ample, de tres plantes i amb força finestres, en un carrer no gaire llarg i de l’amplada habitual al barri. L’única entrada que hi ha és un portal que només sembla un accés a un pàrquing (fàcil accés, ja que és la primera entrada d’un xamfrà arrodonit i hi véns ja quasi encarat pel sentit obligatori de circulació), però un cop dins del portal, veus que hi ha una rampa lateral no gaire pronunciada (el pàrquing és a peu pla i la planta només s’eleva una mica), amb una porta envidriada transparent al fons per on s’accedeix a peu a la recepció, que es veu fàcilment des de fora. Encares el cotxe a l’entrada, un dels dos en baixa i entra a recepció, diu el nom de la reserva (si n’has fet), et diuen quant és, pagues, et donen una clau (ara em sembla que una targeta magnètica) i... un comandament a distància! I et diuen que deixis la clau al contacte del cotxe i que abans de baixar de l’habitació marquis el número 9 (¿a tot arreu deu ser el 9?) per avisar que surts. T’obren la porta del pàrquing i aparques on millor pots (tampoc és gaire gran). Després et trobaràs el cotxe al mateix lloc o bé en un altre. Aquí no tapen matrícules ni hi ha envans: tot el parc “automeubleístic” en una franca, alegre i còmplice promiscuïtat.

La segona sorpresa són uns grans cortinatges força divertits —tot i que són d’un beix-ocre ben sobri— que tenen la funció de separar l’accés del pàrquing a recepció i de recepció a l’ascensor, tot un espai reduït pero perfectament delimitat per les cortines. Un cop als passadissos de la planta i també dins de l’habitació, hi ha un silenci que s’agraeix. No se sent res, ni tan sols un trist o alegre gemec o esbufec, o sigui que la insonorització és perfecta.

Les habitacions són prou àmplies i còmodes, amb mobiliari funcional. Llit generós amb allò que en diuen capçal niu: prestatge i tauletes incorporades, bona i manejable il·luminació, una taula i dues cadires, un taulell on hi ha el televisor i que també permet deixar-hi coses, un armari per a la roba i un altre gran armari empotrat que conté una nevereta amb aigua i refrescos (les begudes alcohòliques, si en vols, van a part), una minicuina (una petita placa elèctrica) i armaris amb gots i copes i per desar-hi algun material d’intendència que et puguis dur, se suposa que per a qui lloga l’habitació per una nit sencera (o dia sencer). Les finestres, que donen al carrer o potser a patis interiors, són prou altes com per no permetre treure-hi el cap per prendre-hi la fresca, i estan protegides amb doble cortinatge i vidres glaçats, però es poden obrir per ventilar i permeten, si vols, veure la claror natural. El bany està també ben equipat: algunes habitacions tenen banyeres senzilles i d’altres dobles (et demanen com les vols), tot i que aquí no tenen jacuzzi com sembla que tenen d’altres establiments. I una peculiaritat que es veu que és norma comuna d’aquest seriós gremi: tant el gel de bany com el xampú (en sobrets individuals) com el sabonet de mans són completament inodors, una cosa que un membre de la parella sol trobar d’una precaució exquisita i l’altre (normalment amb menys motiu de preocupació), deplora bastant si li agrada sentir una mica de perfum delicat en aquesta mena de productes.

També hi ha fil musical a discreció (el pots fer emmudir) i la televisió esmentada, amb canals eròtics o porno (¡ahà, vet aquí el perquè del comandament!), cosa que d’entrada potser sorprèn, perquè se suposa que qui hi va no hauria de necessitar cap estímul extra, però com que hi ha de tot, molts hi van per bastants hores i sempre va bé una distracció de més, i tenint en compte que en matèria eròtica els animals humans som força complicats, de seguida entens perfectament que ho incloguin en el lot.

Tot i les precaucions extremes perquè no et topis amb altres clients, és natural que puguis veure algú de trascantó. Per això captes algun detall (entre això i els tipus de cotxes: de totes les categories, amb predomini de la gamma mitjana-alta) que et permet especular sobre el tot variat de la clientela. Com a detall que no em puc estar d’esmentar, va ser entendridor veure, a través del retrovisor mentre ens obrien la porta del pàrquing, entrar a peu i agafada de la mà una parella de 70 anys repicats (i no pas entre tots dos).

Per acabar, us donem algunes dades útils. El millor que ofereixen es pot resumir així: discreció i bon servei a preus raonables en habitacions ben equipades i polides, equivalents en general a les d’hotels de 4 estrelles. A part dels citats cal suposar que la majoria dels que s’anuncien són prou recomanables si ens guiem per preus i serveis que ofereixen, molt similars en tots. Actualment oscil·len entre els 40-50 euros per 4 hores, més o menys, i en alguns es paga el temps excedent i en d’altres no. També hi ha preus per nit completa. I també n’hi ha que tenen habitacions equipades per a grups, com un dia vam poder veure en un d’aquells reportatges de tema eròtic del programa Entre línies a què és tan aficionat el Pellicer. La solera és representada per La Casita Blanca —la mitografia també hi ha ajudat molt— però també tenim el Regàs, La França i La Paloma com a força tradicionals. Després hi ha els més moderns, alguns dels quals són apartaments. Com que els podeu trobar fàcilment, només us posem aquí algunes adreces web, més que res per si voleu voyeurejar una mica. La Casita Blanca: http://personal.telefonica.terra.es/web/casitabl/homecat.htm, l’Hotel Regàs: http://www.hregas.com/index_cat.html i l’Hotel La Paloma: http://www.hlapaloma.com.

O sigui que ja ho sabeu: en cas de necessitat, millor un meublé que un hotel. Preu per preu sempre val més triar el professional especialitzat. (Ah, i fem constar que a canvi de la publicitat no ens han regalat cap estada gratuïta. Tot i que ben pensat, si algú els fa arribar l’article...).


1 Si féssim cas del DIEC, el DGLC, el GDLC d’Ed. 62 i la GEC ho hauríem d’escriure en cursiva, ja que no inclouen el terme. Fins i tot el DRAE i el Maria Moliner ens hi obligarien si escrivíssim en castellà. Però posats a pecar, ja no ens ve d’aquí i ens hi resistim (amb la butlla oficiosa del Termcat, que tot i que no recull el terme ni a la Neoloteca i al Cercaterm, ha evolucionat cap al bon criteri de no abusar de les cursives a l’hora de fer servir manlleus no adaptats).

2 Joaquim Roglan. La Barcelona eròtica. Angle Editorial. Barcelona, 2004.

3 Segons aquest estudi: http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/Sagarra_1998.pdf, a Vida privada de Sagarra hi surt 115 vegades el terme meublé —naturalment en cursiva—, un bon motiu perquè algú es replantegés el rebuig d’incloure’l als diccionaris.