Busco negre

(Publicat a Paper de Vidre núm. 33, setembre del 2005, amb el pseudònim "Gràcia Marquès".)

M’adreço a aquesta revista (gràcies a l’amabilitat dels seus coordinadors) perquè sé que hi escriu gent lletraferida però no ben bé professional, i que així i tot es fa llegir, per oferir una feina que potser pot interessar a algú. Pago bé, sigui dit d’entrada. Sóc una dona vella però eixerida, que dirien els cursis, i em trobo que voldria escriure un llibre però tota sola no m’hi veig amb cor: ni sé escriure gaire bé ni l’artritis em permetria intentar-ho (de fet, teclejar això ja em fa veure la padrina). I què voleu, em fa gràcia explicar a algú el que vull que digui per mi, com si fos una celebritat mediàtica, que en diuen ara. A fi que els possibles interessats (no dic interessades, perquè —i que cap col·laboradora o lectora se m’enfadi— preferiria que el negre en qüestió fos mascle) es facin una idea del material a tractar, us en faig cinc cèntims. Diguem que si hi hagués de posar títol (sí, ja sé que diuen que això del títol es posa al final) en podria dir: Inventari dels meus homes alegres (si un abuelo com jo es permet fer una memòria de les seves putes tristes, doncs au, jo em proposo inventariar homes alegres obtinguts de franc). I això ja dóna una bona pista del contingut potencial (o del potencial del contingut). Contingut, doncs —avís per a navegants pusil·lànimes—, farcit de procacitats diverses, ingredient que —convindreu amb mi— pot ser força “engrescador”, fins i tot per als més tímids.

Durant la meva vida he tingut molts homes sense haver hagut de pagar mai, deia (sí, ja sé que direu que en les dones no és gaire habitual, pagar, i menys en els meus temps, tot i haver viscut en ambients poc convencionals, però us faríeu creus d’alguns casos). Diguem que quan vaig arribar a l’edat d’haver de pagar em vaig retirar amb elegància i vaig viure de la renda dels records. Vaig gaudir d’homes molt diversos (no dic de tota mena; tinc bon gust i vaig poder i saber triar) pel pur plaer de tenir-los, de passar-m’ho bé amb ells, no pas per posseir-los, fora de la possessió sexual més o menys immediata i duradora. I, de maneres diferents, també els vaig estimar. Alguns molt. Però mai, ja dic, vaig tenir cap intenció de posseir un home en exclusiva ni de ser jo una dona en exclusiva. Fins i tot quan, entre els homes de la meva primera joventut i els de la que en podríem dir la meva dilatada maduresa, vaig decidir casar-me. De fet, m’hi va fer decidir que l’home que m’ho va demanar fos ric, atent, elegant i discret. Tan elegant i discret que va tenir el detall de deixar-me viuda al cap de poc; i sense fills, a més, cosa que em va permetre viure còmodament i sense haver de donar cap explicació a ningú ni preocupar-me, tampoc, per ningú. Malgrat el que he dit de la no possessió, mentre va durar, un any i mig escàs, li vaig ser fidel del tot. Tampoc és cap mèrit, esclar, en tan poc temps i encantada de la vida com estava. Resumint, que això que en diem amor, sexe, atracció, desig... per mi sempre ha estat un joc plaent i gratuït. Considero que si no és així més val deixar-ho córrer. Aviat està dit, esclar, perquè la norma és que la gent —encara que si l’hi preguntes jurarà el contrari— s’ho passi fatal, horrorosament malament tret de les estones de llit (i encara), i se sotmeti a sacrificis i renúncies de tota mena en nom dels sentiments. Que cregui amb fermesa que per “conservar” els sentiments amorosos tot s’hi val. I que el plaer està molt bé, que el sexe és una cosa de primera, però que els sentiments són els sentiments i amb això no s’hi juga.

Així que, orgullosa del meu passat sexual, quan fa molts anys que tot està batut i quan encara conservo el cap prou clar al capdamunt d’aquest cos que fa temps que només demana que no l’amoïnin gaire, quan ja fa anys que em moc en la paradoxa per la tristesa —a vegades profunda, no cal dissimular— pel que un dia es va acabar per sempre i per la felicitat per un balanç amb uns resultats que ja voldrien molts, m’he proposat inventariar els meus homes, els homes que he tingut, els homes que encara hi ha en mi (si em permeteu una expansió generosa), alguns encara vius, per sort: els que eren força o bastant més joves que jo quan els vaig conèixer, i algun de més o menys la meva edat i tot. I per això busco un home (preferentment jove i trempat) que m’ajudi a fer l’inventari dels meus homes alegres. Pago bé, ja ho he dit. (Al final resultarà que no tots els homes els hauré tingut de franc, i això també em fa il·lusió.) Els interessats podeu enviar el vostre currículum —o com vulgueu dir-ne— a l’adreça de la revista i a la meva atenció (hem quedat que me’ls faran arribar amb tota diligència). Prometo llegir-me’ls amb un interès amatent i respondre-us també amatentment a tots.

Gràcia Marquès