Carta al mag Baltasar

(Carta publicada a La Vanguardia el 10 de desembre de 2007)

Benvolgut Baltasar:

Sempre he estat molt bona minyona a l’hora d’obeir preceptes i obligacions, i com que ara, a un mes vista de la vostra benaurada actuació efectiva, se m’ha plantejat un dubte crec que força raonable, no em puc estar de plantejar-vos-el.

El cas és que el passat dilluns dia 3 al matí, després de recórrer uns vint quilòmetres per l’A2 i la Ronda Litoral, des de Martorell fins gairebé a la Zona Franca, a una velocitat mitjana de 30 km/hora, de sobte, i només durant uns dos quilòmetres, em vaig poder permetre pitjar l’accelerador, amb tant de desfici —mea culpa— per l’alegria sobtada que en pocs moments vaig arribar als 90 km/hora, fins que ja quasi al peu de Montjuïc em vaig veure obligada altre cop a afluixar fins als 10-20 km/hora.

Fets els càlculs grosso modo, entenc que com que la velocitat mitjana del meu recorregut des de l’A2 sota el pont de Molins de Rei (porta d’entrada a la primera corona del màgic reialme de Barcelàndia, que amb tan bon seny voleu preservar impol·lut) fins a la sortida 21 de la Ronda Litoral va ser també d’uns 25-30 km/hora, el meu presumpte delicte de lesa insostenibilitat i contaminació no seria tal, ans al contrari: tot plegat quedaria en un saldo final a favor meu de 35 km/hora (no sé reconvertir-ho en índexs d’elements contaminants, ja em perdonareu). Voldria saber, doncs, si aquesta diferència és susceptible d’acumulació per fer-la servir (és un mer suposar) per si un cas algun dia estrany i a una hora no menys estranya pogués i gosés cometre la petita entremaliadura de sobrepassar els 80 km/hora, aquest número màgic que us heu tret de la màniga sense que els conductors, incauts a més de pecadors de mena que som —i que la mare Gaia ens pugui arribar a perdonar— sapiguem veure de cap manera on hi ha el truc.
Ben cordialment.

Ars brevis vita longa

(Publicat a Paper de Vidre núm. 45, novembre del 2007)

Jo era jove i una mica més ingènua que ara. Treballava en una botiga de material artístic que també era taller de marcs. Vaig passar moltes hores provant motllures i paspartús a les cantoneres d’olis de pintors de diumenge i de concurs de pintura ràpida, d’aquarel·les de senyores amb més o menys talent, de teles o cartrons experimentals de joves promeses... i sobretot de moltes reproduccions (làmines, en dèiem) d’obres d’artistes famosos de bona part de la història de l’art pictòric, des d’alguns europeus primitius fins a l’abstracte més decoratiu o al més pur estil Tàpies. Un dia, mentre prenia les mides a un Monet per fer-ne la fitxa de l’emmarcat, el propietari de la botiga em va advertir que hi anotés que el manetes de la plantilla “tapés” la figura del centre del quadro, un homenet de fosc (i la seva ombra lleu projectada per la llum solar quasi zenital) que baixava pel chemin abrité que monsieur Monet havia plasmat a la tela. Un passejant solitari, arrepenjat en un bastó intuït per la flexió del colze, emmig dels ocres, els verds i els malves del camí, dels arbres i dels matolls; el blau de Prússia de la vegetació en el punt de fuga, i el blau daurat del cel, el perfecte toc final: aquells cels quasi sedants de Monet. «Als clients els ha agradat la làmina, però troben que aquest home hi sobra. Els he dit que els l’esborraríem i que no es notaria gens, que amb els impressionistes rai». Jo era jove i ingènua i per tant m’escandalitzava fàcilment; més que ara o per altres motius que ara. Per tant, allò em va semblar una profanació de la memòria de Claude Monet i un insult a l’art en general. I no és que ara ho consideri “més lícit”; només que mig somric quan hi penso.

També vaig treballar en una impremta, on m’encarregava de dissenys menors, maquetacions (en èpoques predigitals de letrasets i ròtrings) i algunes feines administratives. Un dia tenia entre mans el catàleg de l’exposició d’un pintor notable, que exposava en una de les galeries de l’aleshores artístic tram de Consell de Cent entre Rambla Catalunya i Balmes. Hi anava un text de l’artista, em sembla recordar que prou correcte per als estàndards habituals —els actuals inclosos, o sobretot. Però m’hi vaig trobar un lapsus gens menor. L’autor hi esmentava alguns dels seus referents, cosa sempre important de fer, i entre altres parlava d’un tal Artó. Vaig dir al meu cap que havia de ser Artaud. «¿N’estàs segura?». «Del tot.» Però era evident que l’home no se n’acabava de refiar, i l’endemà em vaig presentar a la feina amb l’edició de Carta a la vidente, una selecció i traducció de textos d’Artaud feta pel mexicà Héctor Manjarréz per als Cuadernos Ínfimos de Tusquets, del 1971, i que entre altres conté el cèlebre i a trossos lúcid “À la grande Nuit ou le bluff surréaliste”. El pintor va ser avisat de l’esmena, i va tenir l’elegant detall, molt poc usual i que el va honorar, de venir-m’ho a agrair al cap d’uns dies.

No sé què vull dir relatant ara aquestes anècdotes, us responc a l’avançada —bé, potser una mica sí—, quan de fet només volia dir que de tant en tant rumio sobre el sentit de l’art plàstic avui en dia i que cada cop que hi penso arribo més a la conclusió, crec que raonable tot i el meu amateurisme reflexiu, que la ciència és ara el millor art. Incloent-hi potser totes les formes de l’art, gairebé estic temptada de dir; però em continc perquè tot això és un mer apunt i perquè crec que la literatura, per exemple, continua estant més a prop del sentit clàssic d’art, que precisament era ciència, saber, coneixement... Els descobriments científics i els avenços tecnològics són per mi, en aquests moments, la veritable meravella, l’art que de debò, en contra de molts prejudicis, ens humanitza. Tot i que em continua captivant un Rembrandt, un Vermeer, un Monet, un Cézanne, un Klee, un Hopper, un Rothko..., m’interessa més un llibre o un documental o un reportatge seriós de divulgació científica que no pas els resultats de les investigacions dels actuals genis artístics (tots hem après que els artistes “investiguen” i, per investigació, em quedo amb la que té importància). Fa molts anys que l’art va un pas enrere. Pura reacció —en el sentit de contrària a l’acció— (les escorrialles avantguardistes ja van ser, en bona part, una paradoxa). L’estupor com a motiu; la impostura i l’onanisme estèril com a resultat lògic. L’art és breu, ara; la ciència en té per estona. Em sembla a mi, ja dic.

Assaig de crònica al meublé

(Article escrit a quatre mans amb Jesús Cardona, aparegut a Paper de Vidre núm. 39)

Aquest article amb pretensions de minireportatge requereix una prèvia aclaratòria sobre la seva gènesi. Un dia —que no era de nit— de fa molts mesos, xerrant de coses diverses els dos firmants servidors de vostès, de sobte, per allò que passa d’una al·lusió o un comentari que després ni recordes exactament com va sorgir ni qui va fer, vam descobrir que tots dos havíem visitat (deixem-ho que en alguna ocasió) un meublé barceloní diferent (bé, un havia estat en dos d’aquests establiments, com ja veureu), amb la companyia deguda —o no deguda— cadascú. Ens vam fer un fart de riure, ja que cap dels dos havia sospitat allò de l’altre (és una cosa que no sospites mai de qui tens al davant, beneits que som, com si no sabéssim que la carn de tots/totes és feble i com si fos el mateix que sospitar que el teu amic o conegut és un assassí en sèrie). Bé, la conversa es va estendre a detalls dels establiments, localitzacions, etc., i entre altres comentaris enriolats, va sorgir la idea que en podríem fer un article a quatre mans com a pur divertiment. La cosa va quedar aquí i ja no en vam parlar més. Però aquest estiu, al rebre la proposta prou enigmàtica o suggerent dels editors de PdV: La ciutat en trànsit, vam pensar que era l’oportunitat de posar les quatre mans al teclat. Quin millor trànsit ciutadà que aquest trànsit deliciós, discret i permanent que es dóna en el món dels meublés(1). O sigui que aquí teniu el resultat de dues mans escrivint a Exeter i dues aquí (amb els socors sincronitzadors d’emails i messenger, benaurats siguin els déus informàtics i internàutics) sobre un trànsit constant de la ciutat, molt més silenciós que el seu trànsit rodat o d’altres trànsits, i que alhora ens permet una referència prou eloqüent a un altre dels sentits del polisèmic “trànsit”.

Abans de passar a relatar per separat un trosset de la cosa vista-viscuda en directe (no us engresqueu, que Paper de Vidre encara no es passa al porno: cosa vista-viscuda en sentit purament de descriure l’ambient, el decorat, el servei i poca cosa més), us introduïm uns preliminars quasi preceptius si volem fem honor al tema. Sobre el terme cal apuntar que, en l’original francès, meublé (aquí sí que hi toca cursiva) s’usa exclusivament com a adjectiu: aparttement o chambre meublé(e), per exemple, sense cap connotació de cambra llogada a hores per a desfogaments sexuals. Va ser a Barcelona on sembla que es va usar per primer cop el mot, substantivat, per a aquest ús. Joaquim Roglan, a La Barcelona eròtica(2), ens en dóna una informació interessant i detallada.

El primer meublé va ser La Casita Blanca (anomenada així pels veïns al principi per la quantitat de llençols que sempre hi havia estesos al terrat), obert a principis del segle XX. Roglan diu que a més d’amants clandestins també era refugi de parelles sense lloc per trobar-se i fins i tot de matrimonis que fugien unes hores de cases plenes de fills i sogres. No sabem quants n’hi ha actualment a Barcelona (per limitar-nos només a la capital); en tot cas, els declarats com a tals (d’una certa entitat hotelera, no simples pensions o tuguris del ram de la prostitució, i amb els quals no s’han de confondre de cap manera, com bé diu Roglan) deuen ser bastants menys que el centenar llarg que diuen que hi havia a la postguerra (si hem de creure la historiomitografia que ens ha arribat, sobretot revifada o augmentada a partir del documental de Balaguer La Casita Blanca), però si ens atenim a l’acurada informació i definició de Roglan, segur que en realitat eren molts menys, ja que la majoria dels comptabilitzats com a tals devien ser simples cases de barrets. Si consulteu la Guia del Ocio, les pàgines d’anuncis per paraules dels diaris o googlejant en podreu trobar uns quants. Com a curiositat, direm que fa uns dos anys apareixia una llista ben explícita de meublés al web de l’Ajuntament de Barcelona, a l’apartat d’oci, que ara ha desaparegut del mapa juntament amb les referències a locals d’ambient gai i a alguna de contactes, cosa que ens sembla del tot deplorable.

I ja per tancar els preliminars us remetem a un referent literari (que sempre queda bé) reconegut per tothom: Vida privada de Sagarra, que a part de l’interès de la novel·la en si, resulta que amaga una curiositat(3) que segur que llegint-la ens ha d’haver passat per alt.

Crònica jesuïta:

Baixant de la plaça de Sepúlveda s'arriba a l'Hotel La Paloma, pel carreró que porta el mateix nom de l'establiment, de sentit únic i gens transitat a quarts d'onze del matí. Quan encares el cotxe al garatge, la porta s'obre de foma automàtica. Un cop dins, si no hi ha ningú més que acabi d'entrar o estigui a punt de sortir, un cambrer per cada banda obre la porta del cotxe als clients, en aquest cas dos. Per evitar les coincidències, hi ha preparada una cortina que separaria el teu cotxe de l'altre.

Et saluden amb un "Buenos días, caballero" i et demanen les claus del vehicle per aparcar-lo convenientment. L'aparcament no és gaire gran,potser sis o vuit places, separades per envans. Més tard, cada plaça és tapada per una cortina. Aquí hi ha diferències segons l'establiment. Al Regàs, l'altre on he estat, l'aparcament és més gran, amb rampa, i fins i tot diria qué té dues plantes. Les places, però, no estan tapiades. Els custodiadors tan sols cobreixen les matrícules amb un drap negre que amb prou feines amaga els números. Per exemple, ¿quants Ford Focus de color blau marí la matrícula dels quals comenci amb 8 coneixeu? Fa el mateix efecte que aquells lavabos públics on la porta no arriba a terra i les sabates i els pantalons abaixats et delaten. A La Paloma, en canvi, la intimitat és total.

La discreció continua pel fet que no et cal identificar-te en cap moment (pots donar qualsevol nom i/o cogom si truques per telèfon per fer una reserva), no et demanen ni DNI ni targeta de crèdit a l’entrada (això sí, es paga per endavant). Tot seguit, un cambrer us acompanya fns a l'ascensor i d'allà a la cambra. Són tan curosos perquè ningú et vegi que a vegades, abans de pujar-hi, et porten a un petit rebedor. Un cop a l'ascensor, sembla que tothom aguanta la respiració i no hi ha cap conversa possible. El servei no és cordial, però es nota que aquesta gent és de la feina: cap miradaamb malícia ni somriures mal amagats. El cambrer obre l'habitació, pregunta què volem prendre (la beguda també es paga sempre abans de consumir, com als pubs anglesos) i afegeix "qualsevol cosa que necessitin,marquin el número 9. Gràcies, senyor". I res més. Encara no sé com hihem arribat, Déu-nos-en-guard de perdre un mitjó pel camí. Aquestescases tenen una arquitectura laberíntica amb passadissos complicats. Iamb miralls pertot arreu.

Un cop passat el temps, el servei ve a buscar els hostes. El cotxe està encarat a la sortida. Et donen les claus, tanquen les portes del vehicle i obren la de l'aparcament. A fora hi fa un bon sol, almenys aquesta és la impressió després d'estar a una habitació sense llum natural ni vistes a l'exterior: llàstima, sóc dels que els agrada fumar al balcó mirant el carrer. Tot just arrencar el cotxe cap a la ronda de Sant Antoni, trobem un grupet de veïns que fan petar la xerrada: en passar pel seu costat ens miren divertits i ens regalen uns aplaudiments i unes rialles franques. La noia envermelleix, es maltapa la cara, i jo els saludo enriolat amb la mà esquerra.

Crònica teresiana:

El meublé que conec és al carrer Torns del barri de Sants. I no em direu que no té gràcia que al carrer Torns es lloguin habitacions per torns i per... (apunta-la si no la sabies, Serra). Hi truques per telèfon i hi reserves una habitació a una hora concreta (amb nom inventat, més per una certa pudícia personal que per cap altra raó, donada la sobreentesa discreció professional). Quan hi arribes, el primer que et sobta, tot i que hi vas sabent on vas i et pots imaginar que la cosa no anirà com en un hotel qualsevol, és l’entrada. En aquest cas, des de fora veus una façana nova d’un edifici bastant ample, de tres plantes i amb força finestres, en un carrer no gaire llarg i de l’amplada habitual al barri. L’única entrada que hi ha és un portal que només sembla un accés a un pàrquing (fàcil accés, ja que és la primera entrada d’un xamfrà arrodonit i hi véns ja quasi encarat pel sentit obligatori de circulació), però un cop dins del portal, veus que hi ha una rampa lateral no gaire pronunciada (el pàrquing és a peu pla i la planta només s’eleva una mica), amb una porta envidriada transparent al fons per on s’accedeix a peu a la recepció, que es veu fàcilment des de fora. Encares el cotxe a l’entrada, un dels dos en baixa i entra a recepció, diu el nom de la reserva (si n’has fet), et diuen quant és, pagues, et donen una clau (ara em sembla que una targeta magnètica) i... un comandament a distància! I et diuen que deixis la clau al contacte del cotxe i que abans de baixar de l’habitació marquis el número 9 (¿a tot arreu deu ser el 9?) per avisar que surts. T’obren la porta del pàrquing i aparques on millor pots (tampoc és gaire gran). Després et trobaràs el cotxe al mateix lloc o bé en un altre. Aquí no tapen matrícules ni hi ha envans: tot el parc “automeubleístic” en una franca, alegre i còmplice promiscuïtat.

La segona sorpresa són uns grans cortinatges força divertits —tot i que són d’un beix-ocre ben sobri— que tenen la funció de separar l’accés del pàrquing a recepció i de recepció a l’ascensor, tot un espai reduït pero perfectament delimitat per les cortines. Un cop als passadissos de la planta i també dins de l’habitació, hi ha un silenci que s’agraeix. No se sent res, ni tan sols un trist o alegre gemec o esbufec, o sigui que la insonorització és perfecta.

Les habitacions són prou àmplies i còmodes, amb mobiliari funcional. Llit generós amb allò que en diuen capçal niu: prestatge i tauletes incorporades, bona i manejable il·luminació, una taula i dues cadires, un taulell on hi ha el televisor i que també permet deixar-hi coses, un armari per a la roba i un altre gran armari empotrat que conté una nevereta amb aigua i refrescos (les begudes alcohòliques, si en vols, van a part), una minicuina (una petita placa elèctrica) i armaris amb gots i copes i per desar-hi algun material d’intendència que et puguis dur, se suposa que per a qui lloga l’habitació per una nit sencera (o dia sencer). Les finestres, que donen al carrer o potser a patis interiors, són prou altes com per no permetre treure-hi el cap per prendre-hi la fresca, i estan protegides amb doble cortinatge i vidres glaçats, però es poden obrir per ventilar i permeten, si vols, veure la claror natural. El bany està també ben equipat: algunes habitacions tenen banyeres senzilles i d’altres dobles (et demanen com les vols), tot i que aquí no tenen jacuzzi com sembla que tenen d’altres establiments. I una peculiaritat que es veu que és norma comuna d’aquest seriós gremi: tant el gel de bany com el xampú (en sobrets individuals) com el sabonet de mans són completament inodors, una cosa que un membre de la parella sol trobar d’una precaució exquisita i l’altre (normalment amb menys motiu de preocupació), deplora bastant si li agrada sentir una mica de perfum delicat en aquesta mena de productes.

També hi ha fil musical a discreció (el pots fer emmudir) i la televisió esmentada, amb canals eròtics o porno (¡ahà, vet aquí el perquè del comandament!), cosa que d’entrada potser sorprèn, perquè se suposa que qui hi va no hauria de necessitar cap estímul extra, però com que hi ha de tot, molts hi van per bastants hores i sempre va bé una distracció de més, i tenint en compte que en matèria eròtica els animals humans som força complicats, de seguida entens perfectament que ho incloguin en el lot.

Tot i les precaucions extremes perquè no et topis amb altres clients, és natural que puguis veure algú de trascantó. Per això captes algun detall (entre això i els tipus de cotxes: de totes les categories, amb predomini de la gamma mitjana-alta) que et permet especular sobre el tot variat de la clientela. Com a detall que no em puc estar d’esmentar, va ser entendridor veure, a través del retrovisor mentre ens obrien la porta del pàrquing, entrar a peu i agafada de la mà una parella de 70 anys repicats (i no pas entre tots dos).

Per acabar, us donem algunes dades útils. El millor que ofereixen es pot resumir així: discreció i bon servei a preus raonables en habitacions ben equipades i polides, equivalents en general a les d’hotels de 4 estrelles. A part dels citats cal suposar que la majoria dels que s’anuncien són prou recomanables si ens guiem per preus i serveis que ofereixen, molt similars en tots. Actualment oscil·len entre els 40-50 euros per 4 hores, més o menys, i en alguns es paga el temps excedent i en d’altres no. També hi ha preus per nit completa. I també n’hi ha que tenen habitacions equipades per a grups, com un dia vam poder veure en un d’aquells reportatges de tema eròtic del programa Entre línies a què és tan aficionat el Pellicer. La solera és representada per La Casita Blanca —la mitografia també hi ha ajudat molt— però també tenim el Regàs, La França i La Paloma com a força tradicionals. Després hi ha els més moderns, alguns dels quals són apartaments. Com que els podeu trobar fàcilment, només us posem aquí algunes adreces web, més que res per si voleu voyeurejar una mica. La Casita Blanca: http://personal.telefonica.terra.es/web/casitabl/homecat.htm, l’Hotel Regàs: http://www.hregas.com/index_cat.html i l’Hotel La Paloma: http://www.hlapaloma.com.

O sigui que ja ho sabeu: en cas de necessitat, millor un meublé que un hotel. Preu per preu sempre val més triar el professional especialitzat. (Ah, i fem constar que a canvi de la publicitat no ens han regalat cap estada gratuïta. Tot i que ben pensat, si algú els fa arribar l’article...).


1 Si féssim cas del DIEC, el DGLC, el GDLC d’Ed. 62 i la GEC ho hauríem d’escriure en cursiva, ja que no inclouen el terme. Fins i tot el DRAE i el Maria Moliner ens hi obligarien si escrivíssim en castellà. Però posats a pecar, ja no ens ve d’aquí i ens hi resistim (amb la butlla oficiosa del Termcat, que tot i que no recull el terme ni a la Neoloteca i al Cercaterm, ha evolucionat cap al bon criteri de no abusar de les cursives a l’hora de fer servir manlleus no adaptats).

2 Joaquim Roglan. La Barcelona eròtica. Angle Editorial. Barcelona, 2004.

3 Segons aquest estudi: http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/Sagarra_1998.pdf, a Vida privada de Sagarra hi surt 115 vegades el terme meublé —naturalment en cursiva—, un bon motiu perquè algú es replantegés el rebuig d’incloure’l als diccionaris.

Eixos turons... altius damunt del Pla

Versió abreujada publicada al "Quadern" d'El País el 27 d'abril del 2006. La versió completa la podeu llegir aquí.

Hi ha encara un munt de comptes pendents amb Pla, en aquest país. A favor seu, s’entén. Sembla que alguns es vulguin començar a cancel·lar, i ja seria hora. El primer exemple ens el va donar Òmnium Cultural entre el setembre i l’octubre de l’any passat, que es va avançar al vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’escriptor assajant un correcte acte de contrició en forma del cicle de conferències “Josep Pla i la reivindicació de la llengua catalana” (títol calibradíssim), cosa força significativa venint de la institució que no va voler atorgar-li mai el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Per això potser caldria que sorgissin d’altres iniciatives així en àmbits semblants. Per exemple, a la revista Serra d’Or (Josep Pla bé que val un rèquiem —amb Salve i Virolai i tot— ni que sigui a misses dites). Fa anys vaig fer una petita investigació de com la revista havia tractat l’obra i la figura de Josep Pla, des del primer número de l’any 1959, quan Serra d’Or va aparèixer com a continuació de Germinabit, fins a la mort de l’escriptor, el 23 d’abril de 1981, i vaig poder constatar que en vint-i-dos anys es va dedicar ben poca atenció a l’obra d’un home de la seva talla, i en alguns casos —no tots, val a dir— encara es va fer per intentar qüestionar l’inqüestionable.

Llavors vaig fer una primera classificació sumària entre “crítics rigorosos” i “detractors tout court” (els amics a l’inrevés, que en deia Joan Fuster), i a partir d’aquí ja em va caldre matisar a ambdues bandes, ja que en totes dues es podien detectar símptomes patològics que permetien avaluar la més o menys gravetat del quadre clínic d’adversativitis de què estaven afectats molts dels autors; aquella afecció —¡i afició i tot!— tan empipadora del “sí, però...”. Com a il·lustració de tot plegat, i per limitació d’espai, aquí només esmentaré dos exemples de cada banda i un resum de l’actualització que n’he fet després de treure els vells papers del calaix.

Els més o menys rigorosos, els que intentaven defugir apriorismes ideològics i extraliteraris, van ser gent com Joaquim Molas, Albert Manent, Maurici Serrahima, Antoni Vilanova, Joan Fuster o Josep M. Castellet (també s’hi podria incloure Baltasar Porcel per la seva entrevista a Pla el 1965). Suposo que es deu a gent com la d’aquest grup que es concedís a Pla algun Premi de la Crítica Serra d’Or.

Albert Manent, al maig de 1960 inaugura els articles sobre Pla a Serra d’Or amb “Carles Riba i Josep Pla”, on contraposa el que l’un pensava de l’altre. Comença citant l’article que Riba va dedicar a Pla a Els Marges el 1926, i en remarca que Riba hi abordés «un dels perills de l’humorista de Palafrugell [la cursiva és meva]: el mot pel mot.» (Riba hi va escriure la cèlebre frase: «Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable»). Sobre el que Pla pensava de Riba, Manent diu que n’admirava l’obra ben feta i que la titllava d’orsiana, i retreu a Pla una certa imprecisió fruit de la seva “impermeabilitat” a la poesia: «Pla no ha aprofundit prou en la densa, apassionada i una mica laberíntica poesia ribiana» (cosa ben probable, altrament). Al final, en destaca les coincidències: «[...] tenien una indeclinable passió pel país, al servei del qual [...] esmerçaren —esmerça Pla— llur existència.» I conclou reivindicant Pla, el qual «encara vivent i delerós d’un futur sense flagells quotidians, s’afanya en aquesta gran tasca de salvació que ens hem proposat [...] pretén ésser el memorialista de tota una comunitat, de tot un poble» i en remarca la «irreductible catalanitat.» Recordem que érem al 1960 i que calia ressaltar això com a mesura profilàctica. Però així i tot cal reconèixer a Manent el valor de reivindicar-lo, ni que fos havent de fer-lo passar per l’immaculat i fi sedàs ribià i fins i tot reduint-lo una mica a “humorista local”.

Josep M.Castellet hi publica “Josep Pla i l’humor” al desembre del 1977, que no és res més que un dels apèndixs del que serà el seu estudi sobre l’escriptor (Josep Pla o la raó narrativa, Destino 1978). ¿Per què aquest apèndix i no cap altra part de l’interessant estudi, quan el llibre ja estava enllestit, premiat i a punt de ser editat? Potser interessava mostrar (més la revista que Castellet, suposo) “el foteta de Palafrugell”. Aquest apèndix només té sentit dins del context de l’obra de què forma part. L’humor, tal com hi diu el mateix Castellet, «és un aspecte marginal en l’obra de Pla», i també diu que comparteix l’opinió de Joan Fuster, segons la qual no és partidari de veure en Pla un humorista.

De la banda dels detractors de Pla, una espècie que encara no està en perill d’extinció total però que llavors estava en la flor (més o menys fresca) de la vida, hi trobem noms com Francesc Vallverdú, Josep M. Cadena, Joan Triadú o Maria Aurèlia Capmany (feliçment, una dona). Capmany hi va ser l’antiplaniana més guerrera, ja que amb motiu dels A fondo que Soler Serrano va dedicar a Espriu i a Pla a TVE Catalunya, va escriure una columna (1977) on es dedicava a confrontar-los. En reprodueixo alguns paràgrafs sucosos:

«Si hem de seguir la proposta de Soler Serrano —suposar que Pla i Espriu poden ser col·locats en un pla d’igualtat—, tanmateix en podem treure una lliçó profitosa, car és tan evident, a través de la presència d’aquests dos homes, la confrontació de dues Catalunyes irreconciliables, que només els sords i els cecs deliberats la poden evitar. [...] Salvador Espriu representava, amb el gest, amb les paraules, amb la severitat de l’expressió, amb el rigor del discurs, la Catalunya que no cedeix, la Catalunya que es va negar a admetre que havia estat condemnada a mort. [...] Orgullós, distant, amb la suprema categoria humana de la fidelitat i el rigor, Espriu convertia un vulgar interviu en un acte d’afirmació d’una ideologia clara i nítida. [...] Al cap de pocs dies, Pla ens donava l’altra cara de la medalla, la de la Catalunya “molt espanyola”, com ell mateix va dir [no ho va dir]. Amb burles, exabruptes, gesticulació d’atrevit trapella, Josep Pla ens va donar la imatge de la seva Catalunya, d’una Catalunya mesella, del “menjar poc i pair bé”. [...] Poques persones s’alliberaven del modest menyspreu de Josep Pla, potser Adolf Hitler. [...] la profunda lliçó política que ens en cal treure és haver de triar: o bé el mesellisme, panxacontent, burlesc i paròdic, o bé l’opció per un futur lliure i noble, amb plenitud de drets i de responsabilitats.»

Com qualsevol pot comprovar mirant el vídeo de l’A fondo a Josep Pla, Capmany va deixar anar la referència de Pla a Hitler amb tota la mala fe de què era capaç, ja que va amagar —i per tant, falsejar— el que Pla hi deia: després que l’entrevistador li preguntés pel temps que Pla va ser a Berlín de corresponsal de La Publicitat (1923) i ell parlés de la insostenible inflació a què va arribar Alemanya en aquells anys, va dir que amb l’arribada de Hitler de moment això es va arreglar, però que «llavors va venir una bogeria molt pitjor». I si Capmany s’hagués pres mai la molèstia de llegir Pla, hauria sabut què en pensava, de Hitler. O potser ho sabia perfectament...

Joan Triadú és l’autor que va parlar més cops de Pla a Serra d’Or. I reca una mica adscriure’l al grup dels detractors perquè Triadú és un home de més que provada competència intel·lectual, com sortosament encara ens està demostrant. Han passat molts anys, i no sé si Triadú matisaria ara alguna de les seves opinions, però així és com va anar la cosa en aquells anys. A la ressenya que fa el 1965 de La Catalunya vella, afirma que anys a venir potser algun erudit trobarà útil el llibre, i afegeix: «Però el servei més gran que podrà fer qualsevol erudit futur als seus contemporanis serà d’entendre Josep Pla restituint-li un so original, el que havia d’haver tingut sense la sordina [...]». Plenament d’acord, si no fos que la sordina li van aplicar més que no pas se la va aplicar ell.
A “Sobre Josep Pla” (1972), Triadú es lamenta que amb motiu del setanta-cinquè aniversari de l’escriptor s’hagi pretès formular un judici de l’actitud de Pla en un moment històric determinat. Diu que això crea confusionisme i que no afavoreix ningú i que el que convé és que «hom s’obstini força més a parlar dels valors literaris, lingüístics i, en termes estrictes, culturals d’aquest moment dels imposants vint-i-un volums de Josep Pla i els seus tres quarts de segle.» Però després diu: «La confusió no ajuda tampoc Josep Pla. [...] Malauradament, ell mateix ha anat en sentit contrari d’ell mateix, i no es tracta només del fet d’escriure, sinó de l’actitud. Hom hi pot tirar, si volem, terra al damunt (però només si volem) i tothom és lliure d’esperar que hi creixeran floretes, però potser que no ens demanin un fumejar d’encens. [...] D’altra banda, dic tot això amb el més sincer respecte per l’obra literària publicada de Josep Pla, i sobretot per determinats continguts que s’hi manifesten. [...] Perquè crec que és tanmateix un escriptor sofert i sofridor, empès, en aquests anys, per la pressió d’un deler íntim de rescabalament.» I conclou: «Són els deu anys, entre la pujada de les dictadures de l’Eix i llur esfondrament, que caldrà estudiar dia a dia, paper per paper, i veure com Josep Pla i tants d’altres hagueren d’escollir entre l’oportunisme i l’exemplaritat.» Dur. Però encara gràcies; la majoria no van fer ni això. Com la mateixa revista, que ni per caritat cristiana li va cantar unes absoltes quan es va morir.

Efectivament, Serra d’Or, que va editar i ha editat (abans i després de la mort de Pla) números especials o petites o grans monografies amb motiu d’aniversaris o defuncions de personatges tals com Espriu (viu i mort: vegeu, per exemple, l’esplèndid número hagiogràfic del maig de 1985 amb motiu de la seva mort), Foix, Riba, Rodoreda, Carner, Miró, Capmany, Roig, X. Fàbregas, Puigserver, Cirici, Llompart, Estellés, Fuster, Monsalvatge..., no es va dignar ni fer esment de la mort de Pla el 23 d’abril de 1981. Ni en el número de maig ni en el de juny. Matisem-ho bé: en el número de juny surt una columneta tota displicent de Pi de Cabanyes: “Pla, la intrahistòria”, i un article de Joan Fuster: “Els inèdits d’en Pla”. Dos mesos després s’hi parla de Pla, doncs, però no pas perquè hagi mort, ni molt menys per fer-li cap mena de trist homenatge ni res per l’estil. Res de res. I fins al número següent (juliol-agost de 1981) no apareix un article de Castellet amb el títol “Perfil de Josep Pla amb motiu de la seva mort”.

Des d’aquest any 1981, hi ha alguns pocs articles més que l’esmenten —algun de destacable—, fins que arribem al 1997: l’Any Pla. I el fenomen és curiós. Podríem dir que el flagrant compte pendent va tenir aquí un cert intent (en bona part reeixit) de cancel·lació amb l’excusa de l’any del centenari del naixement de Pla (que recordem que es va celebrar tal com es fa en els països normals, amb una iniciativa institucional que en va encomanar l’organització al KRTU de Vicenç Altaió). Fenomen curiós perquè sembla delatar una mica de pugna interna a la redacció o entre els col·laboradors. Si més no, en repassar els números d’aquest any s’hi detecta un “voler i doler”. Es vol (¡cal, ja que li han muntat oficialment tot un any commemoratiu!) parlar de Pla, però a alguns els deu recar força. I esclar: ni carn ni peix; però bé cal oferir una mica de tall. I com que ja comença a ser moda la restauració a base de plats minimalistes, això és més o menys el que ens serveix Serra d’Or: petites racions de Pla (algunes força consistents), però cap àpat commemoratiu complet. Ni tan sols un modest menú de la casa, no fos cas que ens enfitéssim. Tretze platets de Pla: un per mes (juliol i agost van junts) més dues racions extres al març. No se’ls pot pas negar originalitat creativa. Tretze racions de tast o tretze platillos o tretze tapes. Digueu-ne com vulgueu, la qüestió era matar el cuquet, la mica de mal de cor, però no pas provocar empatxos a segons quins estómacs delicats. Finalment, des d’aquell Any Pla en endavant, trobem mitja dotzena exacta de referències (ressenyes de llibres sobre ell o articles sobre altres aspectes), l’última un article de Teresa Iribarren: “Josep Pla i James Joyce, o el diàleg entre gegants”, del juliol del 2004.

Ja he esmentat alguns personatges a qui Serra d’Or va dedicar homenatges per motius diversos. Però us brindo encara alguns detalls reveladors: l’any 2001, que en feia vint de la mort de Pla, només surt un article de Jaume Radigales sobre Pla i la música, però aquest any dediquen una monografia a l’Any Puig i Cadafalch. Al març del 2003 publiquen una altra monografia sobre “els deu anys sense Estellés”. Al juliol-agost del mateix any, una altra sobre els deu anys sense Fuster. A l’abril del 2004, una monografia extensa sobre l’Any Dalí. Ja al 2005, al febrer publiquen un especial —ben merescut— sobre el centenari de Coromines; al març celebren el centenari de Verne; al maig dediquen una monografia als cent anys de Solitud; al setembre, una altra monografia als vint anys sense Fàbregas, i al novembre, una altra als quinze anys sense Pedrolo.

I acabo amb la gran incògnita: ¿què sortirà aquest 2006 a Serra d’Or amb motiu dels vint-i-cinc anys sense Pla? Estem a l’expectativa.

-grafies (bio-, hagio-, mito-, porno-)

(Publicat a Paper de Vidre núm. 36, març del 2006)

El “Quadern” d’El País del dia 16 de febrer publicava el reportatge “El món de Gabriel Ferrater”, de Xavier Moret, a propòsit de l’exposició “Gabriel Ferrater. Pintura, poesia, lingüística”, que fins a finals del mes passat es podia veure a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès. L’article era del tot ortodox tractant-se de Ferrater; és a dir, que incloïa les preceptives heterodòxies tòpiques: «La vida de Gabriel Ferrater, sempre amb un excés d’alcohol pel mig, va ser molt agitada i es va accelerar el 1963 (...)»; els elogis no menys tòpics —encara que tinguin una base real—: «poeta mític (...) d’una intel·ligència prodigiosa i d’una brillantor poc comú [sic]», i les obvietats que sembla que no caldria dir en un suplement literari que se suposa que llegeixen els mínimament “enterats”: «(...) Joan Ferraté (el germà de Gabriel, que va mantenir la grafia original del nom familiar, sense la erra final)...».

I llegint llegint, em vaig anar posant neguitosa. Tant per les coses que deia Moret que hi havia exposades a Sant Cugat com per la informació sobre algun dels projectes que diu que tenen entre mans els marmessors del llegat Ferrater/-té, entre ells el comissari de l’exposició, Jordi Cornudella. La sensació m’era coneguda, ja que darrerament se’m solen activar de tant en tant, aquesta mena de neguits. Em faig vella, i a part de la sort i la desgràcia de fer-me’n físicament (ningú es vol fer vell però tots volem arribar-hi, tret dels una mica més neuròtics del compte, com Ferrater), m’alegro de veure que també m’estic fent vella mentalment; i no ho dic per cap símptoma de demència presenil, per ara, sinó per la feliç constatació que la meva edat lírica (merci, monsieur Kundera) ja gairebé ha finit del tot. (Ja sé que molts són feliços de sentir-se uns eterns i lírics adolescents, i també em sembla perfecte, mentre se’m mantinguin a una certa distància.)

Intentaré explicar-me. Em vaig adonar que el neguit me’l produïa llegir coses com aquesta: «[Ferrater] ha deixat una sèrie de papers que a vegades són tan sols notes en agendes o en fulls solts (...)». «Ho guardava tot, i son germà també. Des de les cartes de la seva dona, la Jill, fins a les notes deixades a la cuina dient que sortia a comprar el pa.» (Cornudella). «[En el llegat] hi ha tres grans baguls que contenen papers de tota mena; tres baguls més contenen els papers de Joan Ferraté.» «Cap a la tardor d’aquest any està previst publicar una edició definitiva de Les dones i els dies. Hi afegirem quatre poemes (...)». «Per més endavant està prevista l’edició de les Obres Completes de Ferrater, amb totes les variants i versions prèvies.» Em vaig neguitejar per por del possible potineig que en podria sortir, per més bona fe que s’hi posés, d’aquesta espècie d’excavació arqueològica dins del gran “mundo” —els tres més tres baguls— i aquesta exhumació de diferents versions sense que en resultessin perversions. Em vaig neguitejar pel tuf de mitomania que gairebé podia sentir, pel que intuïa un intent de fer un àlbum de cromos dedicat a provocar salivera a base de la pràctica del voyeurisme: això de furetejar entre notes del pa, cartes de la dona o postals a l’amic. I si deia allò de fer-me gran, és perquè abans també em feien venir salivera, aquestes coses. Ara ho veig més aviat com una mena de pornografia; pornografia insulsa en el millor dels casos, que no serveix per excitar res de rellevant: la pornografia romàntica.

No vull dir que per exemple no vagi ser molt interessant que Joan Ferraté publiqués Papers, cartes, paraules (Quaderns Crema, 1986), aplegant papers diversos del seu germà. O que Cornudella i Perpinyà publiquessin l’Àlbum Ferrater (Quaderns Crema, 1993). O que Ramon Gomis publiqués El Gabriel Ferrater de Reus (Proa, 1998) a manera d’esbós biogràfic. (En canvi, em sembla menys interessant i honest l’intent biogràfic de María Ángeles Cabré.) Com també em sembla, de la banda de les “variants i versions prèvies”, i parlant d’un altre autor, que no ha fet cap mal publicar en edició facsímil l’original d’El quadern gris de Josep Pla, per exemple. Però em provoca un arrufament de nas, no hi puc fer més, això que s’anomena pomposament —i quasi impròpiament— “edicions crítiques”; aquesta gran perversió de filòlegs i estudiosos de la literatura. Aquest plaer desmesurat que senten (sovint només ells, no pas els soferts lectors) per tot el gran aparat de notes resultants de remenar i comparar manuscrits ratllats o desestimats per l’autor i a aclaparar-nos amb remissions bibliogràfiques infinites, tot com més complex i enrevessat millor. Aquest culte a la tesi que no deixa res per verd, que no escatima cap detall insignificant, cap interpretació peregrina mentre serveixi per intentar enlluernar. I sobretot arrufo el nas, tot i que confesso que he anat a bastants, davant d’exposicions de paperassa de tota mena sobre un escriptor, i més si es tracta d’algú ja mort, que no hi ha pogut intervenir per res.

I ja que he esmentat Kundera, confesso que ell té bastant a veure en totes aquestes manies meves. Si més no, és el responsable d’haver-me refermat la idea que tinc des de fa anys que en el món literari hi ha massa mitografia i massa tendència a la momificació i a la beatificació. Sempre n’hi ha hagut, esclar, almenys des que l’autor va deixar de ser anònim, i no ens en podem allunyar; deu ser una cosa consubstancial a la literatura, com ho és en qualsevol àmbit que impliqui una certa celebritat o notorietat; el que passa és que en comptes de venerar quatre pèls, una guitarra o unes calces, venerem paperets, que és el que generen els escriptors durant la seva vida, encara que siguin llistes d’anar a plaça. A Els testaments traïts, Kundera, a propòsit de Kafka i Max Brod, ens adverteix sobre els perills de la veneració absoluta, que «és al mateix temps, i fatalment, la negació absoluta de la voluntat estètica de l’autor. Car la voluntat estètica es manifesta tant pel que l’autor ha escrit com pel que ha suprimit. Suprimir una paràgraf exigeix per part seva encara més talent, cultura, força creadora, que haver-lo escrit. Publicar el que l’autor ha suprimit, per tant, és el mateix acte de violació que censurar el que ha decidit conservar.» I Kundera no es refereix, ja és sabut, al pretès desig de Kakfa que Brod destruís tota la seva obra, sinó al fet que no publiqués res més del que ell donava per bo: «(...) [Brod] ho publica tot, sense discerniment; fins aquesta llarga i penosa carta trobada en un calaix, carta que Kafka no s’havia decidit mai a enviar al seu pare i que, gràcies a Brod, qualsevol ha pogut llegir després, llevat del seu destinatari. La indiscreció de Brod no té, als meus ulls, cap excusa. Va trair el seu amic. Va actuar contra la seva voluntat, contra el sentit i l’esperit de la seva voluntat, contra la seva naturalesa púdica que ell coneixia.»

Però arribada aquí, em vaig dir: «ei, compte, para el carro; recorda que et fas gran...». O sigui que vaig desar aquest text començat (¡benaurada la informàtica, per cert, entre altres coses perquè farà que deixin d’existir bona part de calaixos i baguls plens de paperets grocs, gargotejats i rebregats a l’abast de les nostres tafaneries malaltisses!) i el diumenge 19 de febrer vaig fer cap a Sant Cugat.

Gran decisió, certament. Tret d’alguna petita cosa discordant, per exemple aquesta hipèrbole que subratllo d’aquest fragment del text mural introductori: «A través dels seus papers, dels seus dibuixos i de la seva veu, podem compondre’ns una imatge precisa de l’intel·lectual més admirable que hi va haver, almenys a Catalunya, en tota la segona meitat del segle XX»; tret d’això, deia, el to general era impecable. Fins i tot l’exposició de material estrictament privat era força discreta (amb un escreix irònic i tot consistent en la inclusió d’un paquet d’”Habanos” actual amb la llegenda que fumar durant l’embaràs pot provocar danys en el fetus). Afirmo, doncs, que tota l’exposició era molt digna i sàviament planificada. Només vaig poder intentar fer servir a favor del meu prejudici —i l’argument em va resultar ben pobre, ja que entenc que s’hi havien de posar i a més eren ben poques— l’exhibició de les cartes enviades a Ferrater per Foix, Borges, Pla, Aleixandre, Riba o Vinyoli (totes molt “circumstancials”, a més). No em van fer ni fred ni calor. O només una lleugera esgarrifança, però per la mica de neguit de què parlava.

El que em va interessar més de l’exposició és poder escoltar sencera la conferència “Qüestions de llengua catalana”, que Ferrater va fer el 20 de febrer de 1968 a la Residència Universitària Sant Antoni amb motiu del centenari de Fabra. Una mostra de la seva lucidesa i la seva amenitat expositòria, tot el que devien ser les seves classes, suposo. I a peu dret i amb els auriculars a l’orella, escoltant la llarga i divertida conferència, vaig recordar que Montserrat Roig havia escrit algun cop que Ferrater, físicament, era el Lee Marvin català (l’actor era només dos anys més jove). I vaig pensar que si a les fotos de Ferrater exposades a Sant Cugat, on apareixia força atractiu, s’hi hagués pogut afegir aquell registre de veu de l’heroi de Point Blank o Paint Your Wagon (aquí: A quemarropa i La leyenda de la ciudad sin nombre, respectivament), en la segona de les quals cantava la mítica —sí, també— “Wond’rin Star” amb aquella veu profunda, ja seria el súmmum. Perquè certament la veu no l’acompanyava gaire, a Ferrater... (¡Ai, que de tant en tant encara liriquejo, malgrat tot! Espero que em sabreu perdonar; tothom pateix alguna regressió, sense que això hagi d’indicar per força cap patologia irreparable.)