Sóc el teu negre

La gracieta del Busco negre (vegeu l'entrada corresponent) va tenir aquesta resposta, publicada al següent número de Paper de Vidre (el 34). Encara que aquí només hi hagi penjats textos propis, aquesta és una excepció del tot motivada, i que faig després de demanar permís al “senyor” Juvé Net.

Sóc el teu negre, Gràcia. Estem fets l’un per l’altre.

«Podria ser el teu fill», segur que no és el primer cop que t’ho diuen; és una frase que sempre funciona amb les dones com tu. Quan ensumeu que un de menys de trenta us fa una mica de cas, us estarrufeu i no teniu manies a dir-nos l’edat perquè us retornem la rèplica que ens demaneu amb les vostres corbes tremoloses: «Sembles més jove». Vet aquí la segona frase que no falla mai. Després diuen que Èdip perdia el senderi per sa mare..., ves que no fos al revés!

Sóc un home alegre, tot i que la majoria de les meves amigues s’entestin a titllar-me d’homenet, ja que els excita que no tingui pèl al pit i que només m’afaiti els divendres. Si t’he de ser sincer, et responc perquè dius que pagaràs bé; m’agradaria cobrar per fer feliç a una dona —fins ara els he acomplert els desigs i les fantasies de franc.

Escriure és de les poques coses més o menys productives que se’m donen bé. I d’escoltar també en sé un niu; no seràs la primera vídua que m’expliqui la vida. Penso que compleixo tots els teus requisits: home, jove, trempat, que sàpiga escriure, lletraferit i amb força temps lliure (això no ho dius, però per l’historial sentimental que suggereixes, penso que faran falta moltes tardes i moltes nits de feina).

Mai a la vida he escrit un currículum i el dia que ho faci també ho encarregaré a un altre, com tu. Aleshores seré jo qui busqui una joveneta, filòloga, ben dotada i amb ganes d’escoltar les batallates sexuals d’un vellet que amb prou feines conserva la mirada picant que li va servir per viure la vida sense preocupacions. Digue’m si no estem fets l’un per l’altre?

El que sí que et puc enviar és una foto, de cos sencer si ho vols. Me’n demanen sovint i en tinc de tot tipus. Els coordinadors de la revista ja tenen un retrat meu perquè vagis fent boca, mentrestant. Me’l va fer una amiga fotògrafa (al cel sigui) i el va titular El lletraferit. Hi surto escrivint en una vella olivetti, amb camisa blanca mig descordada, una cigarreta als llavis, els cabells esbullats i la mirada perduda. Tot ficció, però sé que et farà el pes. Estic convençut que no t’hi podràs resistir.

I amb aquestes línies penso que n’has de tenir ben bé prou per veure que me’n surto amb el teclat i amb la llengua (entén-ho com vulguis, no menteixo en cap dels sentits). Espero la resposta amatent que promets a info@paperdevidre.net. Què et penses?, jo també en sé, de fer-me l’interessant. Fes-te a la idea: sóc el teu negre, Gràcia.

Gabriel Juvé Net
(Tina Vallès)

Busco negre

(Publicat a Paper de Vidre núm. 33, setembre del 2005, amb el pseudònim "Gràcia Marquès".)

M’adreço a aquesta revista (gràcies a l’amabilitat dels seus coordinadors) perquè sé que hi escriu gent lletraferida però no ben bé professional, i que així i tot es fa llegir, per oferir una feina que potser pot interessar a algú. Pago bé, sigui dit d’entrada. Sóc una dona vella però eixerida, que dirien els cursis, i em trobo que voldria escriure un llibre però tota sola no m’hi veig amb cor: ni sé escriure gaire bé ni l’artritis em permetria intentar-ho (de fet, teclejar això ja em fa veure la padrina). I què voleu, em fa gràcia explicar a algú el que vull que digui per mi, com si fos una celebritat mediàtica, que en diuen ara. A fi que els possibles interessats (no dic interessades, perquè —i que cap col·laboradora o lectora se m’enfadi— preferiria que el negre en qüestió fos mascle) es facin una idea del material a tractar, us en faig cinc cèntims. Diguem que si hi hagués de posar títol (sí, ja sé que diuen que això del títol es posa al final) en podria dir: Inventari dels meus homes alegres (si un abuelo com jo es permet fer una memòria de les seves putes tristes, doncs au, jo em proposo inventariar homes alegres obtinguts de franc). I això ja dóna una bona pista del contingut potencial (o del potencial del contingut). Contingut, doncs —avís per a navegants pusil·lànimes—, farcit de procacitats diverses, ingredient que —convindreu amb mi— pot ser força “engrescador”, fins i tot per als més tímids.

Durant la meva vida he tingut molts homes sense haver hagut de pagar mai, deia (sí, ja sé que direu que en les dones no és gaire habitual, pagar, i menys en els meus temps, tot i haver viscut en ambients poc convencionals, però us faríeu creus d’alguns casos). Diguem que quan vaig arribar a l’edat d’haver de pagar em vaig retirar amb elegància i vaig viure de la renda dels records. Vaig gaudir d’homes molt diversos (no dic de tota mena; tinc bon gust i vaig poder i saber triar) pel pur plaer de tenir-los, de passar-m’ho bé amb ells, no pas per posseir-los, fora de la possessió sexual més o menys immediata i duradora. I, de maneres diferents, també els vaig estimar. Alguns molt. Però mai, ja dic, vaig tenir cap intenció de posseir un home en exclusiva ni de ser jo una dona en exclusiva. Fins i tot quan, entre els homes de la meva primera joventut i els de la que en podríem dir la meva dilatada maduresa, vaig decidir casar-me. De fet, m’hi va fer decidir que l’home que m’ho va demanar fos ric, atent, elegant i discret. Tan elegant i discret que va tenir el detall de deixar-me viuda al cap de poc; i sense fills, a més, cosa que em va permetre viure còmodament i sense haver de donar cap explicació a ningú ni preocupar-me, tampoc, per ningú. Malgrat el que he dit de la no possessió, mentre va durar, un any i mig escàs, li vaig ser fidel del tot. Tampoc és cap mèrit, esclar, en tan poc temps i encantada de la vida com estava. Resumint, que això que en diem amor, sexe, atracció, desig... per mi sempre ha estat un joc plaent i gratuït. Considero que si no és així més val deixar-ho córrer. Aviat està dit, esclar, perquè la norma és que la gent —encara que si l’hi preguntes jurarà el contrari— s’ho passi fatal, horrorosament malament tret de les estones de llit (i encara), i se sotmeti a sacrificis i renúncies de tota mena en nom dels sentiments. Que cregui amb fermesa que per “conservar” els sentiments amorosos tot s’hi val. I que el plaer està molt bé, que el sexe és una cosa de primera, però que els sentiments són els sentiments i amb això no s’hi juga.

Així que, orgullosa del meu passat sexual, quan fa molts anys que tot està batut i quan encara conservo el cap prou clar al capdamunt d’aquest cos que fa temps que només demana que no l’amoïnin gaire, quan ja fa anys que em moc en la paradoxa per la tristesa —a vegades profunda, no cal dissimular— pel que un dia es va acabar per sempre i per la felicitat per un balanç amb uns resultats que ja voldrien molts, m’he proposat inventariar els meus homes, els homes que he tingut, els homes que encara hi ha en mi (si em permeteu una expansió generosa), alguns encara vius, per sort: els que eren força o bastant més joves que jo quan els vaig conèixer, i algun de més o menys la meva edat i tot. I per això busco un home (preferentment jove i trempat) que m’ajudi a fer l’inventari dels meus homes alegres. Pago bé, ja ho he dit. (Al final resultarà que no tots els homes els hauré tingut de franc, i això també em fa il·lusió.) Els interessats podeu enviar el vostre currículum —o com vulgueu dir-ne— a l’adreça de la revista i a la meva atenció (hem quedat que me’ls faran arribar amb tota diligència). Prometo llegir-me’ls amb un interès amatent i respondre-us també amatentment a tots.

Gràcia Marquès

El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs

(Ponència presentada a les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs, celebrades a Sant Cugat del Vallès el 6 i 7 de juny del 2005 i organitzades per la ILC, Vilaweb i l’Ajuntament de Sant Cugat.)

Abans que res, voldria agrair a l’organització el fet que m’hagin convidat a assistir a aquestes jornades, que no tinc cap dubte que seran força profitoses, que m’hagin triat per formar part d’aquesta mena de selecta selecció que han fet, ja que és evident que no hi som pas tots els que som, cosa que seria ben difícil, atesa la gran velocitat amb què prolifera el cultiu dels blogs, que ja sembla un cultiu extensiu en comparació amb els escassos bloghortets de fa dos o tres anys.

I després d’aquesta obligada part d’agraïments, permeteu-me una altra cosa prèvia: dir-vos que mai m’havia trobat en aquest tràngol, i no vull dir ser aquí dalt dialogant sobre dietarisme i blogs, cosa evident, sinó que no m’havia trobat mai en el tràngol de sentir-me quota. I jo no sé si els organitzadors són conscients que potser, un cop hagin de donar els obligats comptes de resultats, els —i les— de dalt els tocaran el crostó per aquesta flagrant falta de respecte a la santa i obligada paritat. Perquè a part d’aquesta taula, si repassem el programa, tenim: 31 participants en total: 25 homes/6 dones (i perquè al final la Moliner actua de substituta del Vidal). I pel que fa als diàlegs, tenim: primer, 6-0; segon, ja ho veieu, 4-1; tercer, 4-2 (començàvem a progressar adequadament), però al quart —ai!—, 5-1, o sigui que necessitem millorar molt, diria, i que malament rai, ho teniu, nois (NOIS!), per no rebre algun calbot, em sembla. Ara, si ens limitem als “bloguers en estat pur”, com ens diuen, és veritat que per aquí equilibrem la cosa, ja que en total som quatre blògueres i un blòguer, si no m’erro.

Bé, posem-nos seriosos, però encara amb una subprèvia per avisar-vos que em temo que no he fet bé els deures i que això no serà ben bé una “poètica” (que ja us ho heu vist a venir, segur). Dit això, reprenc allò que deia que aquí no hi estem representats tots els que som. En el món dels blogs hi ha de tot, esclar, i els convidats a aquestes jornades (purs i impurs) no en representem pas tot el ventall: en els blogs de per aquí (potser com a tot arreu) tenim des de diaris d’adolescents (allò del “Mi diario” d’anys ha, però posat al dia) que poden començar així: “m’astava ratllant i m’he dit: tiu, comença un blog, hosti, ka diuen kastà xupat...”; doncs des d’això; passant per la més pura i dura pornografia sentimental d’uns altres adolescents de més 30 i de 40; per les diarrees mentals de progres i antisistema de tota edat; per catecismes de polítics en campanya o no; per sermons de filòsofs que han descobert una manera moderna d’exercir de pre-socràtics, que és el que sempre han somiat ser... fins a blogs molt dignes i sense grans pretensions però força interessants (només dos exemples dels que no seran aquí per explicar-nos la seva poètica però que hi podrien ser amb tots els honors: el Cartes de Mèxic i l’impagable Barcelonetes de l’Eulàlia Petit, extraordinari pels seus magnífics dibuixos que ens hi posa i també pels seus comentaris elegants i mesurats).

En aquest poti-poti, doncs, representa que n’hi ha que se salven d’una bona cremà, d’acord. Però dels que se salven, ¿com i per què se salven? ¿Som gaire rellevants, tots plegats? Els sonats que ens ha agafat la dèria aquesta dels blogs (que ens sembla que ara tohom en parla, i tampoc és tant: podríem sortir a fer una enquesta pels carrers de Sant Cugat per veure què), els sonats dels blòguers, deia, sembla que en general tinguem l’eufòrica sensació que som collonuts en una mesura o altra (cadascú té la seva i en general ens fem bona mesura, no ens enganyem). I això perquè des d’alguns llocs ens ha arribat la brama que, gràcies als blogs, als Estats Units, a l’Iraq... bla, bla, bla... I sí que és cert que en el món anglosaxó hi ha moltíssims blogs rellevants i importants que donen una visió diferent i immediata de la realitat política que la que donen els mèdia tradicionals. I són influents generadors d’opinió i contraopinió. També n’hi ha bastants en castellà, de bons en aquest sentit. Sí, d’acord, la quantitat implica que també hi hagi més qualitat; entesos i matem-ho. Però amb tants com en proliferen últimament en aquest poblet dels nostres patiments, senyors (i senyores), ja n’hi podria haver alguns més, em sembla, que anessin d’aquest pal (o d’aquest coll, per ser nostrats). Perquè jo diria que els bloguers catalans, en general i a l’engròs (i també a la menuda) no passem de ser una colla de diletants prescindibles (no se me us esvereu els organitzadors, que no té res a veure amb la iniciativa, que sense cap mena d’ironia trobo encomiable i necessària, necessària per dir això o per dir, si algú vol, tot al contrari: és el meu parer i prou.) En comparació, doncs, i salvant totes les variables comparatives, a mi em sembla que en general fem riure (en sentit estricte ni això, perquè tampoc no hi ha ni un sol blog satíric; bé, n’hi ha un, després hi tornaré). Un dels pocs blogs que teníem amb una certa entitat de mosca collonera per a les polítiques locals i extralocals vàries (s’hi estigués sempre d’acord o no) diu que ens plega veles (amb cop d’efecte inclòs i amb tot el dret a estar fins als dallonses de ser gairebé l’únic “referent”), o sigui que ja em direu.

Em sembla que potser per això mateix, per aquesta mena de cosa tova i informe que no sabem per on agafar, a algú se li ha acudit dir-ne blogs literaris. La definició va sortir en primer lloc a la revista digital Lletra, i ara ha sortit de nou amb aquestes jornades. En principi, maniàtica com sóc, això de “literaris” em feia una certa angúnia; hi veia un eufemisme per dir —o no dir— que això que fem és una cosa de consistència incerta i de color de gos com fuig, que delata que som uns tous que ens dediquem a fer-ho per passar l’estona. Però després de reflexionar-hi una mica i de llegir, o intentar llegir en alguns casos, algunes (algunes, ¡tampoc se me us enfadeu!) mostres dels “dietaristes purs”, o sigui, els del ram paperer, ens podem adonar que també pateixen del mateix mal: alguns són avorridíssims i prescindibles, ja em perdonareu, i per ara ningú ha superat el senyor Pla. Tot i que aquests dies he trobat algunes anotacions que m’han agradat del dietari A contratemps, del senyor Formosa, il·lustre company de taula, sobretot una que diu així: “A Torí: senyores esplèndides!” (amb un perfecte aire planià, i no és cap demèrit, i perdó per la broma), doncs com que crec que tenen les mateixes patologies, deia, deixem-ho així, que ja està bé i tothom content. O mig descontent per un dedins però conformadet, i qui dia passa any empeny i anem fent bullir l’olla de cols.

Aclarit això, doncs, deixeu-me encara fer una mica de subclassificació dins de la tipologia “literaris”. Tenim els que, desbarrant una mica —una mica molt, de vegades— i amb voluntat d’enfants terribles (Ibàñ...ez el Terrible) estripen a tort i a dret mentre proclamen que són el germen de la literatura del futur només per la diferència de mitjà expressiu que fan servir. Tenim els que fan poesia (en prosa o en línies retallades) de la quotidianitat (dir-ne de l’experiència ja està passat de moda o ho deixem pels exquisits de l’estricte ram paperer). Tenim els que glossen o transcriuen fragments d’obres d’escriptors amb una paciència i una dedicació encomiables. Tenim els que fan costumisme fresc i a vegades sanament emprenyat. Tenim els que ens expliquen —amb gran entusiasme, i totxo a totxo— coses del passat del present i del futur, barrejades amb tafaneries literàries (no gaires, Isern, en volem més).Tenim els pesats mestretites que opinen un poquet del que saben una mica, bastant del que saben a mitges i molt del que no saben gens, dogmàtics imparables, aquests sí. I tenim, no ens els deixéssim pas, els esperits selectes, aquells que no escriuen mai cap paraulota, que insinuen molt, a vegades tant que no els entenem ni un borrall, però que ho fan amb prosa que flueix lleugera i elegant. I dintre dels selectes, hi podríem encabir els que a més juguen amb la coqueteria de l’anonimat (per exemple un misteriós i un pèl —només un pèl— pedant llibreter): una altra forma de vanitat, això de l’emboscat misteriós. I parlant de vanitat, tenim, per tancar la meva taxonomia particular, els vanitosos que no han estat cridats aquí i que ens acusen de vanitat als que hi hem estat cridats i hem acceptat la invitació. I els que sense acusar-nos s’exclamen que no els han cridat. I els que es burlen dels que s’exclamen, també morint-se d’enveja perquè no els han cridat. I ho dic perquè a mi també se’m menjaria l’enveja, si no m’hi haguessin cridat. Tots som uns inflats de vanitat, i tant que sí; els que som aquí, que per això hi som, i els que no hi són i s’exclamen perquè no hi són acusant-nos de vans i els que es burlen dels que se n’exclamen. Buf!!!

Ah sí, em deixava una cosa que ja he apuntat. El cas d’un bloguer tristament oblidat aquí. I com que també té la seva petita vanitat, també se n’ha dolgut. Jo ja l’he intentant consolar dient-li que com que el seu blog ja no funciona (el va fer circumstancialment fa cosa d’un any i durant uns mesos arran de la closa forumesca) és normal que ningú hi hagi caigut. Però re, que el senyor està una mica moix. I motius en té, diria. Perquè és l’únic cas (ÚNIC, repeteixo) de la blogocatalana esfera que ha tingut els sants gloriosos de fer un blog satíric (i trobo que haver-se deixat l’únic blog satíric del país, en un, de país, tan faltat de sentit de l’humor com aquest, és un pecat dels lletjos, per més que el blog ja estigui inactiu tot i haver cedit generosament el seu llegat a qui el vulgués reprendre sense que s’hi hagi interessat ningú, cosa que altrament demostra l’estat i la consistència del nostre poblet). Aquest bloguer, i malgrat tot amic —i gairebé amat — es diu D’Oros, i va fer durant uns mesos un blog modest però divertit que es diu Desclossari d’en D’Oros, i trobo que ara hauria d’estar també aquí assegut explicant la seva poètica. Però bé, em permeto dir que hi és en esperit i gairebé encarnat en mi (amic-amat, ja dic). I al final m’ha dit que us perdona i tot pel descuit.

Bé, ¿i la teva poètica, noia, us deveu dir? (Ja veig la cara de perplexos o avorrits que feu els del públic i l’angúnia i gairebé la suor freda dels soferts organitzadors, i l’emprenyamenta d’algun ponent extradialogaire o d’algun contrapuntaire perquè potser li he aixafat alguna cosa, però que consti que ja he avisat, i que com que l’Oriol Izquierdo em va reconèixer a L’Internauta —i algú hi deu haver que ho va sentir—, que això de la “poètica” era una provocació, doncs a bodes em convides, em vaig dir —bé, no: la veritat és que l’he enfilat així i ja no me n’he sabut sortir, francament—). Perquè mireu, quan vaig rebre la invitació i vaig veure això de la “poètica” (sort que hi posaven cometes), em vaig dir... (bé, ho diré amb un eufemisme, perquè ja tinc prou fama de malparlada) em vaig dir, doncs: COI, mai m’hauria pensat que jo tingués una cosa com aquesta. Bé, doncs què voleu que us digui: teniu una petita mostra —molt petita— de la meva “poètica” a l’opuscle que us han donat, i si la voleu ampliar, al meu blog us remeto (tot i que aviso que les últimes anotacions han perdut musculació). Però al capdavall, la poètica que hi ha en mi, senyors —i senyores— és més o menys, si em permeteu, aquesta collonada que us acabo d’engaltar, cosa que vol dir que en la tipologia esmentada m’he deixat d’etiquetar-me, i ho faig ara: Tamat, collonades diverses (fins aquí és meu) de la hiena mediàtica, secció Brigada Cínica Permanent (i això ja pertany a la classificació descriptiva d’un dels dolguts perquè no ha estat cridat a asseure’s a la taula de l’àpat bloguer, mal que hagués sigut a risc que el fessin seure al costat de la devoradora hiena mediàtica que tanta por li fa).

¿Que no n’hi ha prou? Doncs una petita torna, va: diguem que des del primer dia he intentat fer un blog correcte: procuro que l’expressió sigui clara i estigui ben estructurada. Però alhora sabent que em sortiria força o molt incorrecte pel que fa a motius, pretextos, temes i dèries. Ja he dit que les ires amatianes s’han fet una mica famoses a la nostra petita blogosfera, i per això m’han dit de tot: des d’això de hiena i cínica i repartidora de mala llet a dojo, fins a interessar-se per l’estat de la meva vida sexual: no en en el sentit que us agradaria saber, que això és matèria reservada, sinó en el sentit de si el blog podia ser un substitutiu (el blog com a consolador, no estaria malament), o bé a preguntar-se si la mala llet em rejovenia (que tampoc estaria malament, a aquestes alçades). Però per altra banda, a part dels enemics impagables, amb el blog també he fet alguns amics, i he redescobert que malgrat que hi ha molta genteta en aquest món (i no vull dir el món dels blogs, sinó en general) també hi ha força gent intel·ligent i, per tant, interessant, hi estiguis d’acord o no. I per acabar (¡quin descans, ¿oi?!) vull dir el que hauria d’haver dit des d’un principi: que si m’hi vaig posar era per passar-m’ho bé fent-ho i desfogar-me una mica, i que el que hem convingut a dir-ne “poètica”, tot això que mig he dit i que hi aboco en forma d’ironies, ires i incontinències diverses, no és pas cap impostura, és que sóc així i això ja no té remei, ans al contrari. El dia que la diversió —en sentit ampli— no em compensi l’esforç, tanco i llestos, i potser serà aviat, que ja se sap que les coses quan es fan durar massa arriben a cansar, i llavors més val buscar-se noves diversions.

Moltes gràcies i disculpeu les molèsties, que sempre s’hauria de dir en aquests casos.

Trenta, coranta, l'ametlla amarganta...

(Publicat a Paper de Vidre núm. 31, maig del 2005)

Quan ja fa força temps que has fet els trenta i veus un llibre que pretén (passeu-me la prosopopeia —i la paraulota—) que te l’enduguis a casa —passant per caixa, esclar— posant-te d’esquer un títol tan xiroi com Ja en tinc trenta!, et fas un fart de riure. I ja em perdonareu els que rondeu la trentena. Abans de posar-me a desbarrar, aclareixo que no he llegit el llibre, d’un tal Jordi Silva i editat per Empúries, que potser està bé i tot. No ho sé. Tampoc el penso llegir, que el temps curteja i la lectura potencialment interessant és molta (sóc creient, encara). O sigui que no pretenc pas criticar ni tan sols ressenyar el llibre. Però el que sí criticaré de gust (pretext per a la desbarrada posterior), és l’altre suculent esquer, el de la contraportada del llibre (ja ho veieu: pel davant i pel darrere). Perquè encara que no hagi ni comprat ni manllevat ni per tant llegit el llibre, sí que vaig arribar a agafar-lo i llegir-ne això: “Jordi Silva analitza, amb un somriure als llavis, les angoixes de tota una generació criada als anys vuitanta que descobreix, quan fa els trenta, el regust amarg de la ressaca existencial.” ¡Apa, fot-li! Doncs si acabada la dècada dels vint ja tens ressaca existencial —¡i amarga!—, els que fa anys i anys per molts anys que l’hem finiquitada, afigureu-vos com devem estar: de trompa permanent a basca contínua, no ja amarga sinó d’una consistència indescriptiblement fastigosa i amb tendència a encarcarar-se: portem una brigada de neteja constantment al darrere, per si no ho sabíeu, que si no el món seria intransitable, ja us ho dic jo.

“El regust amarg de la ressaca existencial...” És que no me’n sé avenir, de debò, de tanta profunditat filosòfica com gasten alguns editors. I si això és el que ve a dir l’autor, i si a més pretén ser el reflex o mirall —retrovisor, of course— de la seva generació, anem aviats. Quan resulta que tu ja fa una bona estona que has traspassat la ratlla —i torneu-me a perdonar, sisplau— del mezzo camin (i si algun de més o menys la meva quinta em llegeix ho entendrà; els altres ja hi arribareu, espero i desitjo), doncs resulta, deia, que n’hi ha com a mínim per somriure caritativament (per la bestiesa ingènua, no pas per les “angoixes”) pels rebels que fracassaren (ai, no... dispenseu: pels amargs que ressaquegen).

Conec molta gent que està entre la trentena i la quarantena, pam més pam menys. De fet, em sembla que tinc tants amics i coneguts d’aquesta franja d’edat com de la meva pròpia franja (que encara no és la de ponent, tampoc, ep). O sigui que em conec una mica el “panyo”. I també em conec una mica jo per haver-hi passat, encara que el “panyo”, en aquest cas, estigui una mica més gastat. O apedaçat o renovat; segons com es miri. I fugint dels tòpics —o tot al contrari— per una banda dic que en tota franja hi ha de tot, i per altra banda dic, estrafent el poeta, que tota fulla pot ser verda eternament. També em podria posar més pedant i profunda i dir allò de Nihil sub sole novum, perquè tots hem patit algunes angoixoses dèries com les dels amargs ressacosos; tots hem passat —passem— per les adolescències successives —¿què és la vida, al capdavall?: apa!—, i en el fons tot és igual encara que pugui semblar tan diferent. Aviam —i és un exemple que m’ha vingut de sobte al cap, potser perquè aquests dies en veig moltes mostres al meu voltant— si no és per meravellar-se i sorprendre’s que els joves d’ara, malgrat tot el que saben i viuen i les possibilitats que tenen, i que les generacions anteriors no sabien ni vivien ni tenien, continuïn aparellant-se convencionalment i vulgar (vull dir casant-se o no, tant li fa) i procreant alegrement. Per tant, no sé si això ho fan per fugir de l’angoixa que el Silva aquest ens diu que tenen o bé per la pura i eterna inconsciència humana, que tots som uns inconscients, en el fons (i també en la forma).

Bé, m’estic embolicant, ja me n’adono; a veure si reprenc el fil: volia dir, però no en sé prou, que això de les amargues angoixes existencials és una collonada... sobretot als trenta. Una ridiculesa. Però que en general també ho és en edats més primerenques i més avançades. Res de nou, doncs. Ni sota el sol ni sota un rafal. Perquè també és cert que per més que ara, des de l’altra banda de la ratlla del camí, em facin somriure amb una certa commiseració els joves que els agafa —la naturalesa és idiota, què hi farem— la pruïja d’acoblar-se “establement” i multiplicar-se, no em fan somriure sinó riure obertament aquesta gent que ja en té quaranta i cinquanta i encara passa per una nova adolescència que també els empeny a (tornar a) acoblar-se “establement”... ¡i a criar! I això pel que fa a les dones (algunes, ¡pobres beneites!, fins i tot volen criar sense acoblar-se), que la mateixa naturalesa —a vegades sembla sàvia i tot— sortosament ens posa un límit, encara que algunes maldin per transgredir-lo. Perquè pel que fa als homes, la cosa encara resulta més divertida: veiem alegres xavals de més de seixanta i setanta i àdhuc vuitanta (si veinte años no es nada, ¡què han de ser cinquanta, recoi!) engendrant criatures que resulta que són molt més joves que els seus nebots o que els fills dels seus nebots. Res a dir-hi, res. Només que em sembla una mostra que això de les amargues angoixes existencials o és una enganyifa o és tan cert que la gent no les superem si no és a base de practicar la cega estupidesa sense límits, tinguem l’edat que tinguem (hi poso la primera persona perquè no us acarnisseu del tot amb mi i perquè també hi vaig passar —quan tocava, ep—, per la cega estupidesa, altrament dita instint de pervivència... i confesso que per d’altres estupideses —si no cegues, bòrnies— encara hi passo).

Però si volguéssiu un consell —que ja sé que no el voldreu i m’engegareu a dida— us diria, amb tot el cinisme de què direu que sóc capaç (que jo en dic lucidesa, ves, encara que sovint em sigui del tot inservible), que per exemple resulta més comprar-se un cotxe que tenir una criatura. Al capdavall, el cotxe sempre et serà obedient i no et durà maldecaps, més aviat al contrari: te l’entreguen amb garantia; amb moltes prestacions de sèrie en comptes d’haver de fer tu TOTES les prestacions; t’ofereixen un finançament còmode; la majoria ja porten direcció assistida i airbags (¡molt importants, la direcció assistida i els airbags!); te l’arreglen si se li creuen els cables, i si ja t’ha vençut la garantia, amb una tarifa inferior i una rapidesa superior a la d’un psicòleg (i a diferència d’un psicòleg, els cables els solen reconnectar bé)... I quan ja no et va bé, el canvies sense cap remordiment i llestos, cosa que amb un fill mai podràs fer. Sí, ho confesso... és que he decidit canviar-me el cotxe (que ja tocava), que arriba un moment a la vida que ja només pots fer el que pots fer. O sigui que si algú vol un consell des de la veu de l’experiència... Re, re, ja callo.

De com complir amb un home insistent

(Text publicat al llibre Paper de Vidre, editat per LaBreu Edicions el març del 2005.)

Amb un home insistent però que és tot un cavaller, especifico. Insistent i galant. Un home que, qui el conegui segur que hi estarà d’acord, caldria anomenar Sir William. Entre altres coses, per l’elegància, la delicadesa i el tacte... amb què sap insistir i insistir fins que no te’n pots escapar i acabes cedint, dient que sí, que el que vulgui. O és que potser a aquestes alçades descobreixo que sóc una dona fàcil a segons quins requeriments, que també pot ser. Perquè no sé si tothom hi ha tingut la mateixa experiència, amb Sir William...

Anem a pams. Els altres redactors de les pàgines escollides d’aquest llibre no sé fins a quin grau ho van viure, però jo vaig patir un veritable assetjament mirallesià requerint-me de lletra. Pel cap baix una desena de amails (no és un error, la a, no). Jo em feia l’estreta amb l’excusa —certa, però excusa, com sol passar— que anava atabalada per moltes coses i que ja ho veuríem. Primer li dic que em sembla que tinc una cosa i que a més m’ha donat la idea per enfilar-ne una altra, i que gràcies i tot. Després li dic que no, que li envio una mena de conte (molt poc convençuda, però és que tenia l’extensió papervidriosa preceptiva), amb el requeriment (jo també en sé, eh) que sisplau em digui del tot francament què li sembla. Ell, llavors, cavaller complidor, m’envia una “anàlisi del conte” (“no t’espantis per la grandiloqüència de l’assumpte de l’email”, diu) en què el senyor és del tot franc —summament delicat, però franc— i em diu que és llegidor, però que... I té raó, ja ho crec que en té. Però per acabar de sortir de dubtes (torracollons i cagadubtes; això també ho tinc) encara li envio la cosa a un altre senyor —que no nego que un dia també pugui ser mereixedor de l’amatent títol de Sir, donada la paciència demostrada— que també té un nas molt fi per les coses de la lletra. I llavors ja no em queda cap dubte: el conte és una merda amb totes les lletres (i mira que les vaig triar, les lletres dels pebrots). Res, Teresa, fes cas a Sir William, que et diu que li agrades més en l’”assaig” o l’”article”, aquelles coses que fas al weblog i que ell en diu així (aquests cavallers, ja se sap). Li emailo que si manté el que m’havia dit per telèfon (sí, a més dels contactes a/emailers, també hi ha hagut alguna cosa telefònica), allò que em donava uns dies més, li “assajo” una altra coseta, i que sisplau esborri el conte. Em diu que sí, que fins i tot “podem allargar-ho encara una mica més: et concedeixo aquest cap de setmana i tot ;-) [la icona és seva, com és obvi], i m’ho pots enviar dilluns o dimarts” (m’ho diu el dimecres 19 de gener).

Llavors, la nit de dimecres a dijous resulta ser una nit d’insomni, i entre regirament i regirament sota el nòrdic (no, no... cap paio ros i alt, ¡què més voldria!), vaig pensant: “¿i què cony li “assajo” ara, al Miralles?”. Et voilà: a vegades hem de prendre’ns les paraules que sovint diem en sentit figurat en el seu pur sentit recte: “cony” (i també gairebé “li assajo”). I a més tinc fresc el record d’allò tan suggerent que “podem allargar-ho encara una mica més” i que em concedeix un cap de setmana i tot. ¡Sencer! ¡I no només sencer: com de pont llaaaarg! ¡¡¡I amb picada d’ullet!!! Ja ho tinc: “li assajaré”, “li articularé”... una cosa eròtica. Tres quarts de nou del matí del dia 20 de gener: li envio un email (amb una e pertinent del tot, ara): “¿Guillem, tens coberta la cosa eròtica? Espero frisosa la teva resposta”. I friso. I m’imagino el Guillem tot encongit, o —¡aneu a saber!— gens encongit. O penedit de cop d’haver assetjat i provocat i requerit fins a una cosa de no dir una dona madura —¿madura?, granadota sí, ¡¿però madura?!: ¡sonada!, i que-vés-a-saber-a-quines-perversions-es-dedica. O pensant: “¿què faig, jo ara?”, “¿li responc?”, “¿esborro el correu perquè no me’l vegi la dona?” Dos quarts de deu, i res... Però a les 9:48:28, exactament: “Teresa [...] (ah, ¿ja us agradaria saber què conté l’el·lipsi, oi?): endavant les atxes de l’erotisme!”. Doncs endavant. ¡Som-hi amb les atxes!

¿Som-hi? Però escolta, Guillem, ¿on foto les atxes? Que ni una atxa ni un carquinyoli, m’hi cap, al final. I és que Sir William, molt assetjament, molta insistència, molt “allargar-ho”, però al final (¡és que aquests homes —cavallers i tot— sempre fan igual!), resulta que només em concedeix un pim-pam de 40-45... línies. I així ja em direu què. O sigui que, com sol passar sovint, ens quedem a mitges. ¡Què dic, a mitges; amb preliminars justets i gràcies!